Maternitat, família, educació

Tota energia

2011-10-31T08:40:00.001+01:00

Si darrerament no penjo fotos és perquè totes em surten mogudes! És que no para, no para quieta... Tota l'energia que li sobra em manca a mi. I tampoc no calla: tot el dia canta i xerra com una cotorra!!! I el problema és que m'està costant posar-li límits perquè no m'escolta, de fet, penso que de vegades ni tan sols em sent, absorta com està en les seves històries, la seva fantasia.

En el que hem millorat, lentament, és en el son: cada cop es desperta (i em desperta) menys vegades. Mica en mica, aprèn a agafar un mocador de la tauleta de nit, a encendre el llumet per buscar el peluix quan l'ha perdut, o per beure del got d'aigua que també té a la tauleta... tot i que encara no és prou autònoma per anar a fer un pipí tota sola de nit, encara no acaba de saber posar-se les sabatilles... Quanta paciència que cal! Però que maca que és!

Ploramiques

2011-08-18T23:36:00.000+02:00

Un dels objectius que m'he plantejat aquestes vacances és acabar amb aquest rotllo ploramiques que porta la meva filla. Es veu que és la manera més fàcil d'aconseguir l'atenció de la mare -per culpa meva és clar- tant de dia com de nit... I ja en tinc més que suficient!!! Ara m'esforço per deixar-la que faci el ploricó, miro de no reaccionar si no em reclama d'una manera més acceptable, a través del llenguatge. Està costant, però anem millorant. De nit és més difícil perquè, amb tal que no desperti son pare (que va tan i tan cansat) li dóno el que em demani... Contradiccions de l'educació i la vida!

Però hi ha més plors. El de llàgrima sincera: sempre ha estat una nena molt espantadissa, que sembla que encara pateixi algun sentiment d'abandó en el fons del seu cor o el seu inconscient. I el plor de les pataletes: aquest inclou crits importants però poques llàgrimes, i d'aquest en tenim sovint també darrerament... perquè un altre dels objectius de les vacances és que la nena entengui que no fer cas a la mare té conseqüències.

Rodamon

2011-07-02T23:38:00.001+02:00

Viatjar és una de les activitats més enriquidores, educatives, sanes i divertides que conec. De la mateixa manera que els meus pares m'ho van facilitar, nosaltres hem anat fent un petit viatge amb l'Anna cada mig any: al Pallars, a les Terres de l'Ebre, a Andalusia, a Canàries... I aquest cop a Marràqueix. A la foto la veieu en una excursió per l'Alt Atles, al peu del Toubkal. Per fortuna, i malgrat la calor, no vam patir cap diarrea ni altres ensurts; s'adapta com un camaleó, la nostra valenta!

Benvingut l'estiu!

2011-06-22T00:08:00.001+02:00

Avui he començat a treballar després d'unes vacancetes a Marroc que ja us explicaré.
Però avui ha començat l'estiu, i nosaltres n'estem molt contentes!
Demà és el darrer dia de l'Anna a la llar d'infants; passat l'estiu s'incorporarà a P3, a "l'escola dels grans"...

Secrets

2011-04-20T23:26:00.007+02:00

-Està mimada, aquesta nena. L'estàs malacostumant.
-Vols dir? Em sembla que ho necessita... Mica en mica, home.

El que no solem confessar moltes mares (perquè sembla que la societat no ho vol sentir) és que ens encanta abraçar els nostres fills, agafar-los a coll, adormir-nos amb ells, cantar-los cançons, fer-los petons...

I em temo que els papes tenen un altre secret: estan gelosos de la mainada, perquè la relació de parella, siguem sincers, ja no és la que era. Però això... ens ho podem currar per ambdues bandes, no?

Hem tret bolquers.

2011-04-17T15:04:00.004+02:00

Un pas més en el creixement i una major autonomia de l'Anna. Ella, ben contenta amb les seves calcetes. Però, de moment (els vam treure ahir) anem a 3 mudes per dia. Ja sé que cal tenir paciència, però quilos, tones més aviat!!! Perquè, des que està a l'etapa del no, en què l'infant practica la contraposició a l'adult, que déu n'hi dó el que em costa no acabar-la... De piles també me'n falten: les acabo abans que ella (de vegades m'adormo explicant-li el conte de bona nit). I és que haver après a saltar, sembla que li hagi donat ales: corre, balla, s'enfila, provoca el gos, xerra, canta... D'on treu tanta energia?

Es fa gran...

2011-02-20T22:44:00.005+01:00

Cel·lebrem que l'Anna ha superat la seva addicció al xumet!!! Un gran què, que dormi sense pipa!!!

La pipa s'ha anat fent petita a mesura que ella es va fent gran (aquesta estratègia ha resultat)...

I aquí la veieu, amb nens i nenes més grans, satisfeta d'uns avenços que ja pot expressar amb paraules. Perquè l'evolució del seu llenguatge és important: sap demanar; sap explicar qui és qui, què menja, què fem i moltes altres coses; utilitza els temps present, passat i futur, i també el subjuntiu... A més, té força control d'esfínters: aviat treurem bolquers.

Per cert, la foto és de l'aniversari de la cosineta Duna, una festa preciosa a la granja escola La Perdiu, a l'Alt Empordà.

Càrrega doble

2011-01-16T14:42:00.003+01:00

Gratificant però alhora pesada és la càrrega que duem moltes dones com jo quan tenim fills...

I és que, com a filles, hem heretat la idealització de la mare amb dedicació absoluta; però, com a dones del segle XX, som hereves de la lluita feminista per l'alliberament de la dependència del mascle.

Volem tenir un paper actiu en la societat, en la producció, encara que no se'ns acaba de descarregar de les tasques reproductives; som cuidadores fins al preu de descuidar-nos, perquè no s'han produït encara "les transformacions estructurals que permetin realment unes condicions dignes per dur a terme l'exercici de la criança, sense renunciar de manera permanent a la realització en altres plans de l'existència". Ho diu Gemma Cànovas, que parla de "generació frontisa" en un llibre que aviat us comentaré.

Saturada d'emocions

2011-01-07T23:22:00.004+01:00

Des del final de trimestre a l'escola-bressol, tot ha estat un continu d'emocions fortes per a ella: Tió, família, avió, barco, viatge a Canàries amb el papa i la mama, "campanades" de Cap d'Any, cavalcada i regals de Reis... Realment, ha estat molt bonic compartir aquestes festes amb la xerrameca de casa. Però també hi ha hagut panxa "plena", poca gana, ploriqueigs, poca son i fins i tot un episodi de terror nocturn.

Per si algú no ho sap, el que s'anomena així és una alteració del son relativament freqüent en infants de 2 a 5 anys. Es produeix quan, degut a un excés de cansament (físic o mental), la criatura dorm tan profundament que té dificultats per passar de la fase IV de son profund a una fase de son més lleuger. Les manifestacions físiques del terror nocturn són alarmants: l'Anna plorava desconsoladament, cridava, i es veu que poden arribar a fer-se mal, perquè hi ha agitació motriu (en el son profund, al contrari que en fase REM, ens podem moure). Semblen desperts però ni ens reconeixen ni demà se'n recordaran... Paciència i, simplement, estar al seu costat discretament: en 10-20 minuts es tornarà a adormir.

Donem-hi la volta!

2010-11-26T14:22:00.003+01:00

Hi ha un text de la Sílvia Marty que comença així:

Si em canso de lluitar cada matí per vestir, pentinar i rentar els meus fills, és perquè tinc la fortuna d'ésser a casa amb ells a aquella hora, i no al bell mig d'una retenció de trànsit dins el cotxe o l'autobús.

Si m'enfado perquè el menut aboca la llet del got de vidre i s'embruta tota la samarreta, és perquè està aprenent a esmorzar sol, i ho fa prou bé, ja que alguns dies no li'n cau ni una gota.

Si em treu de polleguera que no vulgui posar-se l'abric i sortir de casa quan hem de fer-ho, és perquè s'ho passen molt bé jugant amb el que el seu pare i jo posem al seu abast, i perquè casa nostra no els cau a sobre...

Algú s'anima a redactar-ne més paràgrafs?

Una lliçó (o és que estic sensible a una qüestió que m'acomplexa)

2010-11-13T14:48:00.006+01:00

Sovint, quan veu que m'enfado, l'Anna para i em diu "mama, contenta!"...

Aquest cop se m'estava acabant la paciència davant les marranades de la nena a taula. Veu que m'emprenyo i reacciona: "guaaapa" i em fa una carícia. Llavors em toca el front tot resseguint, amb el dit, les arrugues que hi tinc i fa posat d'enfadada. Ho fa molt bé: fa morros, plega els braços o es posa les mans a la cintura, i arrufa les celles que fa mitja por!

Em temo que m'enfado massa, penso que això és el que m'està dient...

Habituar-se/ deshabituar-se

2010-10-20T23:08:00.004+02:00

Ara ens estem adaptant a conviure amb en Mag... Però em temo que, des que neixem (o al menys durant la primera infància), la vida és una constant adaptació als canvis. I és que, ara que hem lograt desfer-nos del llit de baranes (l'Anna ja dorm en un llit normal) i dels biberons (beu la llet amb canya), comença a fer el pipí al vàter... i aviat voldrem que deixi els volquers. També que es "desenganxi" de la pipa (encara que la hi vam acostumar nosaltres) ... Pobres criatures!

Autocrítica

2010-10-02T23:57:00.006+02:00

Ja sé que encara és petita... però de vegades em treu de polleguera!

Per exemple quan, menjant, fa certes marranades, coses que li he dit mil vegades que no es fan.

Avui he tingut un mal dia i he abusat de certes estratègies "educatives" que, en realitat, dubto molt que ho siguin. Una: m'adono que sóc una mica histèrica perqùè a la tercera que li repeteixo alguna cosa i no em fa cas li cardo uns crits que no vegis (i després pretenc que demani les coses sense cridar!) Dues: enfadar-me o mostrar-me trista ("si vols que la mama estigui contenta fes...") veig que sol funcionar però esdevé una mena d'odiós xantatge emocional.

L'Anna ha d'aprendre a comportar-se adequadament no pas per por a perdre la bona relació amb la mare, ni tan sols per obtenir la seva aprovació, sinó per... per... No ho sé. Com? Com, a aquesta edat en què encara no pot comprendre que l'acceptació social requereix el compliment d'unes pautes?

Decididament, em calen noves estratègies, bastantes idees i mooolt autocontrol.

"Meu!"

2010-10-02T23:29:00.006+02:00

L'Anna ha après a dir la paraula màgica durant aquestes primeres setmanes a l'escola-bressol.

Els homes, veieu, no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d'aquest o d'aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: "el meu", "la meva", "els meus"... (TOLSTOI: Història d'un cavall)

Queixar-se o parlar

2010-09-08T21:36:00.003+02:00

"Demana ajut quan el necessita; i quan no, també." Això deia de l'Anna l'informe que l'educadora de l'escola-bressol va fer a final de curs. Però jo vaig pensar... "i tu qui ets per jutjar el que és o no una necessitat de l'altre?"

Sigui com sigui, el que intento és que l'Anna aprengui a dir què li passa, a demanar ajuda amb paraules, enlloc de somicar, cridar o ploriquejar (recursos fàcils però poc específics i no acceptats socialment).

Ara bé, sincerament, sóc un bon exemple? Doncs... una cop més, els fills ens fan de mirall: déu n'hi dó si en sóc de rondinarie! Quantes vegades acabo estalviant-me la conversa que caldria amb aquell amb qui m'he enfadat!

Xafogor en temps de crisi

2010-08-25T21:48:00.007+02:00

"La crisi" no és només quedar-se sense feina o que t'abaixin el salari; no és tan sols haver de renunciar als capricis i fer números quan vas a plaça. És també una reducció de jornada laboral i sou paradoxalment acompanyada d'un increment de maldecaps; és sentir-se atrapada entre les exigències de l'economia i les de la maternitat... Aquesta situació, quan coincideix amb una tarda de calor tan enganxifosa com la d'avui, en què la nena no dorm, no menja bé, es posa pesadeta... resulta quasi IN-SU-POR-TA-BLE.

Molts sabeu de què parlo, oi?

Dormir sense llàgrimes

2010-08-02T22:58:00.008+02:00

És el títol d'un llibre de Rosa Jover que explica coses sobre el son infantil que mai m'havia ni preguntat.

Recordo que quan l'Anna era nadona molta gent em deia "es porta bé?" per referir-se a si dormia (o sigui, si ens deixava dormir a les nits)... I és que sovint fem un problema d'un comportament normal dels nens, només perquè ens resulta incòmode.

L'autora d'aquest text -psicopediatra- proporciona prou informació com perquè puguem saber si al nostre fill li passa alguna cosa o simplement dorm com correspon a la seva edat. També proposa solucions. Això sí, bàsicament en la línia naturalista de C. González i en oposició a l'Estivill, del qual fa una crítica contundent no només per cruel i antinatural sinó que pràcticament l'acusa de plagi.

Us en recomano la lectura: l'he trobada entretinguda i molt útil!

Uns dies al "poble" de la mama

2010-08-01T22:26:00.003+02:00

Com que faig vacances, hem passat uns dies al Maresme: a Mataró, on la nena ha conegut els gegants i tota la fauna per les Santes; i a casa la tieta Anna, on ha establert una major relació tant amb la cosineta com amb els animals. També hem estat força amb la iaia... I, bé, m'agrada que per uns dies puguem gaudir d'estar prop dels meus, que l'Anna se'n senti part, que conegui les arrels mataronines i també que aprengui dels avis i tiets. De fet espero que, a mig o llarg termini, pugui passar part dels estius allà mentre el papa i la mama treballem.

Al Pirineu en família

2010-07-17T23:29:00.003+02:00

Aquestes vacances al Pallars Sobirà, malgrat ha plogut i ha fet núvol cada dia!, han estat una nova oportunitat per relacionar-nos amb la natura (ja veieu, amb els cavalls, les ovelles, etc) i per retrobar-nos tots tres. Ei, que ja som una família amb totes les de la llei!!!

De fet, que tinguem la sentència d'adopció i l'Anna porti oficialment els nostres cognoms, a la pràctica, no ha canviat res. Suposo que és com quan una parella que fa temps que s'estimen i viuen junts... decideixen casar-se: una mena de reforç i incentiu per al compromís i vincles que ja hi havia, no?

Llenguatge

2010-06-03T22:10:00.005+02:00

Gat, Lola, cotxe... són algunes de les coses que l'Anna ja diu. Anomena els familiars, alguns objectes quotidians, animals, aliments... i comença a unir mots: "vull aigua", "mama vine", "hola papa", "ja està"; també comença a interpretar cançons!

Ara bé, no l'entén gairebé ningú més que sa mare. He comptat uns 50 mots, però probablement no més de 20 són intel·ligibles per a la resta... Bé, és un procés lent si voleu, però realment interessant. Un cop més, flipo amb el desenvolupament de l'infant. Tal vegada el que més m'agrada d'aquesta etapa tan esgotadora (que siguin "belluguets" requereix una energia que em manca!) sigui la possibilitat de començar a DIALOGAR amb la meva filla. Sí, la comunicació que a l'inici es basava en el tacte, el gest, el plor, etc, ara pren formes força més sofisticades; ara pren formes específicament humanes: el llenguatge no només ens permet expressar sinó també activitats tan pròpies de la nostra espècie com són raonar o pactar.

Per cert, avui hem anat a cal metge per fer la revisió dels 18 mesos i tot està correcte, llevat dels antibiòtics que li han receptat pel refredat - mal d'orella.

El primer trau

2010-05-13T09:19:00.002+02:00

L'Anna està començant a fer amistats al veïnat. El jardí s'hi presta, ara que hi ha la tanca... Però els perills són arreu per una vaileta que no para de moure's, enfilar-se, experimentar tota mena de desplaçaments i exercitar la coordinació per adquirir majors habilitats psicomotrius.

És clar que, una hora o altra, una es cansa i ja no coordina tant... Així és com diumenge passat vam haver de córrer a urgències per tal que li cosissin un trau al mig del front. Com que era la primera vegada, l'hemorràgia ens va espantar, però tant de bo tots els accidents fossin com aquest.

Embrutar-se

2010-04-20T22:24:00.004+02:00

La nena va perdre pes amb uns dies de vòmits i diarrea, però el va recuperar després ràpidament menjant el doble de l'habitual.

Primavera ha estat igual a passar hores al jardí. Hi troba les plantes, els ocells, insectes, la terra, l'aigua... el fangueig! El nostre bitxo m'ajuda en les tasques de jardineria... ni cinc minuts no aguanta neta!!!
Creieu que és educatiu deixar-la que s'embruti?

S'acaba l'hivern

2010-03-31T22:18:00.005+02:00

La nevada del 8 de març no l'oblidarem: blancor, aïlament, espelmes, arbres caiguts, dutxes amb aigua de neu fosa... la nena veia que els interruptors no feien res, que els pares estaven inquiets i el germà desconegut (sense ordinador ni tele, va trobar un entreteniment a jugar amb ella!)

Aquest episodi ha representat el final d'un hivern que se m'ha fet molt llarg. Ara l'Anna ja es coneix la casa pam a pam; li calia poder començar a explorar l'exterior.

"Compte! Podries caure"

2010-03-07T15:06:00.003+01:00

Aquests dies pseudoprimaverals que ens ha fet, i que tant benvinguts han estat, la nostra petita trapella ha redescobert l'hort, el galliner, el jardí... Sort que l'avi està treballant per posar-hi alguna tanca, perquè hi ha un munt de perills!

Com a alternativa al fatalista i tan freqüent "cauràs, et faràs mal" (que acaba essent veritat) prefereixo avisar la nena dels riscos que corre per tal que prengui part activa a tenir cura de sí mateixs. Això no treu que caldrà estar atents en tot moment; però espero que n'hi hagi prou de vigilar-la a alguns metres de distància per tal que pugui gaudir de l'autonomia que li proporciona caminar.

Primer plat trencat

2010-02-19T23:01:00.002+01:00

Aquest "bitxo" ja ha trencat el seu primer plat quan remenava (per variar!) els armaris de la cuina: es veia a venir... És que no para, la noieta. És realment esgotadora, aquesta etapa. Però segueix menjant bé i dormint bé; o sia que no em queixo!

L'Anna ja camina

2010-02-03T23:11:00.006+01:00

Com heu vist, fa mesos que no tinc temps d'escriure al bloc. I no és que no tingui coses per explicar: el primer aniversari de la nena, el primer aniversari amb nosaltres, les vacances a Granada, les cel·lebracions familiars de Nadal, la nova cosineta, les primeres passes.
Està feta una trapella que tot ho remena. I em fa "enfadar" a l'hora de menjar perquè ho deixa tot fet una porqueria: com que ho vol fer sola, amb la forquilla, la cullera o les mans... imagineu-vos-ho! Des que va tenint dents, vol mossegar i s'entrena a mastegar; i, és clar, tendeix a rebutjar els purès. Suposo que "ja ho ha de fer", com se sol dir.
Demà anem al jutjat, a declarar que estem disposats a adoptar-la. La sentència està més a prop. Esperem que no hi hagi cap problema i ben aviat pugui dur els nostres cognoms definitivament.

I què fer quan no pot?

2009-11-18T22:58:00.003+01:00

Quan la criatura gemega o rondina expressant impotència, què fem? Li solucionem el problema, per exemple donant-li aquell objecte que no pot abastar? La deixem "que s'espavili" i si no se'n surt "aíxí és la vida"? ... Suposo que el més adequat és ajudar-la per tal que ella pugui aconseguir allò que volia, de manera que es reforçarien les seves seguretat i autoestima.

Però no sempre està tan clar, oi?

"Ho-toco-tooot"

2009-11-15T19:06:00.003+01:00

Em sembla que és l'única paraula amb sentit que diu! Realment està feta una trapella: remena tot el que pot... I si no pot, expressa la sensació d'impotència amb un gemec que ja vaig coneixent perquè és diferent dels que es poden interpretar com "tinc son" o "tinc gana" o "m'he fet mal".

Potser és això el que em crida més l'atenció del desenvolupament de l'infant fins el primer any: l'aparició de la voluntat. L'Anna ja no és una bebè que es deixa fer sinó una nena que fa, que es mou, que desitja, que busca, que no para!!!

Nous horitzons

2009-10-07T23:01:00.002+02:00

Com veieu, des que gateja que està feta una "trapella". Ha descobert que té encara mooooltes coses per descobrir: darrera les portes, dins els armaris, damunt la taula, potser sota el llit...

L'escola contra el món

2009-09-22T21:35:00.002+02:00

Ja us vaig parlar d'aquest llibre fa uns dies. M'ha xocat perquè es mostra molt crític amb el relativisme, la multiculturalitat, la pedagogia activa, la societat líquida de Bauman. També amb els idealistes, els escèptics, el "peterpanisme"... Però és interessant de llegir perquè, des d'una doble perspectiva filosòfica i històrica, fa una anàlisi que no està malament del nostre sistema educatiu. Luri defineix l'escola com una institució mediadora entre la família i la societat (ens agradi aquesta més o menys!) i aposta ben decidit per la solidesa, per la transmissió del passat (del patrimoni cultural europeu amb debats inclosos), per educar per al treball (no només per al consum!) i, sobretot per la confiança i per reforçar l'AUTORITAT dels mestres.

Socialització de virus

2009-09-20T18:39:00.005+02:00

I al cinquè dia, em truquen de la llar d'infants que la vagi a buscar, que té febre. Quina nit: mai no havia tingut una temperatura tan alta! El metge diu que només és un refredat, i que acabem de començar el curs...

La foto és de quan la febre ja anava de baixa i es va animar. Heu vist que ja comença a gatejar? Ha coincidit amb les primeres dents.

Socialització II

2009-09-17T20:30:00.003+02:00

A la llar d'infants anem fent; avui ha plorat una mica més i no ha volgut berenar... Ja se sap per això se'n diu "procés d'adaptació"!

Però resulta que hem descobert un segon espai de socialització: és el petit parc infantil de Vall-llobrega, que està davant l'escola i la llar d'infants. La mainada hi va amb els pares/mares quan surten de classe, si més no ara que encara fa bon temps. Com veieu a la foto l'Anna ja ha fet amigues. Per a mi també resulta un nou espai de relació on conèixer altres famílies i comunicar-m'hi. Ens mirarem d'integrar en aquest Vall-llobrega del que tantes ganes tenia de formar part.

Socialització

2009-09-16T21:43:00.006+02:00

Tercer dia de l'Anna a la llar d'infants: el procés d'adaptació va bé. Es veu que en algun moment ha plorat quan ha notat que la mare ja no hi era o que perdia de vista l'educadora. Però en general sembla que s'ho passa bé jugant allà...

Estic emocionada: per primer cop em miro el sistema educatiu des de l'altra banda, la dels pares. A més, penso que a l'Anna li anirà bé començar-se a relacionar amb altres nens i nenes. Perquè, encara que durant l'etapa de socialització primària el protagonisme és de la família, una iniciació a l'escola no està de més. oi?

Pedagogia de la pausa

2009-09-12T15:10:00.004+02:00

Més que pedagogia activa, diu Gregorio Luri, el que cal avui és ensenyar a parar i educar en l'atenció. Ho trobo molt encertat en aquests temps de noves tecnologies, de "tastaolletisme digitalitzat" i d'imatges a tota velocitat. Segons aquest autor "...el canvi i la innovació ja han esdevingut rutines (...) ha arribat el moment que a les escoles s'hi introdueixi el silenci i l'exercici de l'atenció sostinguda."
Pel que fa a la meva filla... no para!!! Només s'atura a l'hora de menjar o quan expora algun objecte que la té encuriosida. Fins i tot a l'hora del bany i d'anar a dormir necessita bellugar-se i exercitar el seu cos amb tots els moviments que és capaç de fer, a fi de conquerir el seu objectiu que hores d'ara és la posició vertical.

La primera caiguda

2009-08-23T17:51:00.003+02:00

Un ensurt. Aquesta setmana l'Anna va caure del llit dels pares. No es va fer mal perquè, tot i que queia enrera, el seu cap va trobar unes sabates que li van amortir el cop... La noieta cada cop es belluga més i comença a ser perillosa: si ara que estic de vacances haig d'estar tan per ella que acabo el dia esgotada i amb ben poca feina feta, no vull ni pensar en els propers mesos, sobretot en quan aprengui a caminar!

"Mamitis"

2009-08-08T22:14:00.002+02:00

Ahir, per primer cop, va sentir-se estranya a coll d'una persona que no era la mare. Amb la tia Paquita, que és tan carinyosa amb ella! De sobte es va adonar que m'havia perdut de vista i es va posar a plorar. Diu en Lluís que la nostra filla té "mamitis aguda", que sovint quan em veu estira els braços tot demanant-me que l'agafi. Però com veieu amb ell també és ben feliç... A veure com anirà a la llar d'infants!

La panera dels tresors

2009-08-05T22:53:00.004+02:00

Què és això? A veure si sona? Quin gust té? Ho puc agafar amb una sola mà? ... Segur que l'Anna es fa preguntes com aquestes mentre explora els objectes de la panera.

Si algú hi vol aportar algun "tresor" (per exemple, un mirallet, una campana, un xiulet, una carbassa, una closca de coco, un tub, un con, un botó gros o qualsevol altre cosa que no es pugui empassar) li estarem molt agraïts.

Estiu

2009-07-31T23:33:00.003+02:00

Finalment m'han arribat les vacances. I l'Anna sembla que ho sàpiga perquè reclama molta atenció, més que de costum! Potser ha estat el meló, que no li acaba de sentar bé. Per si de cas fos la calor, avui hem estrenat la piscineta d'en Víctor i s'ho ha passat d'allò més bé. A mi em segueix agradant més el mar, i em sembla que a ella també li fascina prou, però és una murga anar-hi soles: ombrel·la, tovalloles, bolquers, aigua, sorra, crema protectora...

Com creix de ràpid!

2009-07-07T22:34:00.003+02:00

Després de molt entrenar, quasi domina el xumet. Ha millorat molt pel que fa a manipulació. I m'encanta veure com mou les mans! Els peus també se'ls mira i se'ls agafa...Però en el que em sembla que el desenvolupament és més significatiu és en la l'expressió: reprodueix fonemes cada cop més diversos, fa proves de so (volum, greus/aguts), entona, rondina, de vegades sembla que t'expliqui coses, i també diu molt amb les mirades... Ho trobo tan divertit!

Així mateix anem fent un procés pel que fa a alimentació. Si bé té menys gana (potser és per la calor) no rebutja cap dels nous ingredients que anem introduint en el seus àpats: pollastre, vedella, cereals amb gluten, llet de continuació. Ara: el més maco ha estat que pugui seure a taula, amb la seva trona, per compartir amb els pares i germans un sopar -ella rosegava un tros de pa i observava atentament.

Quan els diumenges eren diumenges

2009-06-13T22:49:00.005+02:00

Quan els de la meva generació érem infants calia anar a dormir a les nou, el dia de la Palma s'estrenava la roba de primavera, passàvem de "nens petits" a "nens grans" amb la primera comunió, els diumenges ens havíem de mudar... A casa, el diumenge era el dia que sortíem amb el pare i la mare, fèiem una excursió, dinàvem fora o bé cel·lebràvem algun àpat amb els avis o oncles, i podíem menjar la piruleta o altra llaminadura setmanal per postres.

La societat postmoderna (és interessant com Z. Bauman la bateja de "líquida" per la manca d'elements "sòlids" estructuradors) ha ofert tanta llibertat individual que ja no hi ha pautes de com cal vestir, ni horaris, tampoc hi ha gaires normes ni molt menys rituals.

Al nostre entorn veiem comunitats més tradicionals, com ara els marroquins, que encara tenen ritus de pas contundents com la circumcisió o el casament; per la festa de final del ramadà fan neteja a fons de la casa, si convé pinten, renoven cortines o el mobiliari que calgui; estrenen roba per la festa del xai...

Però nosaltres ens vestim com ens plau tant se val quin dia sigui, els nostres joves es "desmadren" cada cap de setmana sense esperar a Carnaval o la Festa Major... I a casa nostra, si no fos per les trobades familiars de tant en tant, amb prou feines tenim diumenges.

6 mesos

2009-06-06T23:11:00.004+02:00

Mentre anem sortint dels refredats, otitis, sinusitis... l'Anna ha fet 6 mesos i hem introduït les primeres verdures: patata, mongeta tendra, pastanaga i carbassó. Les fem al vapor, amb un petit raig d'oli d'oliva i triturades. I no ha fet cap escarafall; sembla que li agrada tot!
Avui m'he sentit feliç de compartir amb ella el primer carbassó del nostre hort d'aquesta temporada. I és que comença a prendre veritable sentit l'opció de viure aquí, de complicar-nos la vida amb l'hort ecològic, de deixar que aniuin a casa les orenetes que cada any fan vacances a la Costa Brava... i també l'haver renunciat a la promoció professional per una major qualitat de vida en família.

S'ha acabat la bona vida!

2009-05-26T22:48:00.005+02:00

Sort de l'àvia, que la cuida amb gran carinyo i molta experiència una tarda per setmana. I del fantàstic pare que té l'Anna! La veritat és que la tornada a la feina no ha estat cap trauma ni per a mi ni per a la nena.

... Si no fos que, casualment, ha agafat un bon refredat. Mocs a dojo; els de la gola no la deixaven menjar; plors; al CAP diuen que "molt de suero fisiològic i molta paciència"; nosaltres, molt males nits; jo, cansada, molta son... Ara està millor, sense febre, força eixerida... Bona nit.

Cançonetes

2009-05-12T23:06:00.007+02:00

La biblio de Palamós està ben assortida pel que fa a libres i música per a infants. Hi anem sovint i, a banda de mirar algun conte, agafem en préstec reculls de cançons populars i tradicionals, discos del Xesco Boix o d'en Tonietti, entre altres. A l'Anna li agrada escoltar les cançons i a mi aprendre'n i cantar-les-hi.

Penso que les cançonetes aporten notables beneficis: a banda del que fa referència a l'educació musical i als vincles afectius pares-nadons, val a dir que també introdueixen l'infant en la literatura oral, o sia en el patrimoni cultural; així mateix, potencien el desenvolupament del llenguatge en tant que afavoreixen l'adquisició de vocabulari, estimulen la producció de sons, etc.

I love Costa Brava

2009-05-08T21:58:00.006+02:00

Finalment, proveïts amb para-sol, gorreta, filtre solar i la tovallola que ens van regalar els amics, hem anat a la platja. Només hi hem estat vint minuts, entre les sis i les set de la tarda, per precaució. Però em moria de ganes de que l'Anna conegués el mar. I sembla que li ha fet gràcia: ho observava atentament i somreia... Ja arribarà la part dura de l'educació; de moment, la transmissió dels nostres costums i valors, donar-li a conèixer allò que per nosaltres és bo o bonic, està resultant un plaer!

Drets i deures

2009-05-08T15:08:00.004+02:00

Dilluns vam anar d'excursió a la vall de Camprodon: volem compartir amb la nostra filla allò que ens agrada... Després, un altre dia d'aquesta setmana, vaig veure a TV un reportatge colpidor sobre l'explotació infantil a diversos països...
Aquí no fa pas tant que, salvant les distàncies, l'infant també era subjecte d'obligacions; la infància tenia un valor econòmic, perquè aleshores també la família tenia importants funcions econòmiques. Però les coses han canviat fins a l'extrem que avui l'infant és només subjecte de drets i ocupa -per a l'adult- un lloc de significat bàsicament afectiu. Suposo que ho hem de valorar com a positiu. Ara bé, no trobeu que és perjudicial ajornar un any i un altre, a través de la infància i l'adolescència, l'assumpció de responsabilitats?

Ja menja fruita

2009-05-01T21:58:00.003+02:00

Ens han dit al CAP que podem introduir algunes fruites: taronja, poma, pera i plàtan. Uns 200g substituirien un dels 4 biberons diaris que pren ara; mentres no en mengi aquesta quantitat, caldrà completar l'àpat (el berenar) amb més o menys llet.

Doncs bé, l'Anna no sembla tancar-se a gustos nous. De moment, la taronja (en forma de suc poc colat), la pera i la poma (triturades amb el minipímer) li han agradat. I està aprenent amb força èxit a menjar-s'ho amb cullera... Sort dels pitets, per cert!

He decidit (segons recomanació de C. González) introduir aquestes fruites d'una en una, poc a poc. Ja hi serem a temps a barrejar-les quan hàgim comprovat que cap d'elles li senta malament, quan n'hagi conegut els gustos per separat i sapiguem si li agraden. Per altra banda, ara comença a posar-s'ho tot a la boca, i penso que convé aprofitar aquesta CURIOSITAT que tenen els infants i que, malgrat ser el motor del món, anem perdent amb l'edat.

A l'hospital

2009-04-24T22:42:00.003+02:00

Ja ha passat. L'operació per reparar l'hèrnia va anar bé i l'endemà l'Anna estava com si no hagués passat res. Però per a mi va ser una nova experiència, un petit trasbals... Sort que hi havia el pare i l'avi de la criatura; també els nostres amics treballadors del propi hospital, la companyia dels quals va ser molt tranquilitzadora! Tot i així, haig de reconèixer que em vaig posar nerviosa quan vaig saber que la meva filla hauria de passar gana unes quantes hores. I és que hi ha professionals (metges, infermeres, etc) ben trempats, flexibles, acollidors; però també n'hi ha d'absurdament rígids i notablement desagradables: és el cas de la que em va donar lliçons de com agafar, rentar, atendre la meva nena; després la vaig sentir esbroncar una altra mare per dormir amb el seu fill!

Oferir nous aliments

2009-04-15T22:46:00.003+02:00

Moltes mares (i pares) es preocupen perquè els seus fills no mengen prou, no els agrada la fruita, no mengen verdura... No sé si nosaltres tindrem aquest problema: de moment hem començat a introduir els cereals en un dels biberons diaris i li han encantat!

He disfrutat molt llegint el llibre "El meu nen no menja" de Carlos González (veieu enllaç clicant sobre el títol del missatge). Perquè és amè, està escrit amb sentit de l'humor, per desdramatitzar, amb molts exemples i m'ha desmuntat una pila de creences. Per començar recorda que són els gens -i no pas la quantitat d'aliments- els que determinen com es farà de gran el nadó. Aquest defensor aferrissat de l'alletament matern assegura que, com les cries d'altres animals, els infants disposen de mecanismes per triar la seva dieta correctament: ho poden fer des que neixen canviant la composició de la llet materna! Si el nen no vol purès probablement és perquè li cal llet, que porta moltes més calories i és la principal necessitat els primers anys de vida. L'autor ens fa reflexionar entorn al fet que sovint (per qüestions culturals) volem entaforar als fills quantitats de menjar que no corresponen a les seves necessitats reals o els obliguem a ingerir determinats aliments tot creant un problema allà on no n'hi havia cap. Diu que MAI NO S'HA D'OBLIGAR els nens a menjar... que no vol dir que li deixis menjar llaminadures! Cal oferir-li nous aliments, coses nutritives, però oferir vol dir que si les vol bé i si no també.

L'adolescent, absent

2009-04-10T22:14:00.005+02:00

Fa mesos que vull penjar una foto de la meva filla amb el seu germà adolescent. Però m'he donat per vençuda: entre que està poc a casa (sobretot des que torna a viure amb sa mare) i que sembla passar de la nena... no hi ha manera d'enxampar-los junts. Va totalment a "la seva bola"!
Segons la Psicologia del Desenvolupament això és ben normal. L'adolescència és un moment vital de canvis en el qual es forma la primera identitat adulta i s'adquireixen noves capacitats de pensament. Hi ha però unes característiques que són pròpies de l'edat i transitòries: la importància del present; la sensació d'invulnerabilitat (per això hi ha tant accidents de moto); l'audiència imaginària (creuen que tothom els mira), la faula personal (pensen que allò que els passa és únic, irrepetible); i l'egocentrisme. De vegades interpretem aquesta darrera com a egoisme però no, perquè ja ho comparteixen el que els interessa...; el problema és la dificultat que manifesten per sortir del seu propi punt de vista, del seu cap "de pardalets" caòtic i "en ebullició".
Amb el fill del teu company, tanmateix, no es pot fer ni d'educadora ni de mare. Ja us asseguro que és ben difícil plantejar-s'hi qualsevol tasca educativa més enllà d'establir algunes normes bàsiques de convivència.

Avortament?

2009-03-29T16:32:00.004+02:00

Em tatxareu de carca. I no voldria que ningú em prengués per "pepera" o integrista catòlica. Però no puc evitar pensar que probablement no tindríem la nostra estimadeta Anna amb nosaltres si la seva mare biològica hagués pogut avortar. Ja sé que sona egoïsta... La veritat és que no acabo de veure clara la lliberalització de l'avortament (llevat de casos concrets) havent-hi com hi ha avui accés als diversos mitjans anticonceptius i tanta informació sobre els mateixos.

Estudiant

2009-03-27T23:18:00.003+01:00

Comença a estudiar-se les mans. Les observa molt atentament, sembla que estigui analitzant la qüestió. Suposo que aviat lligarà caps i arribarà a la conclusió que són seves i les pot controlar... Quin gran descobriment, oi?
La meva filleta s'està fent "grandeta". Ja ens reconeix i ens somriu tot sovint. Plora menys; riu més. I comença a fer sorolls diversos amb la boca, com si ens volgués parlar. Que interessant que és ser testimoni d'aquest procés de desenvolupament tan fascinant!

Estones de tot

2009-03-13T13:18:00.004+01:00

La foto ha sortit moguda però per fi l'atrapo amb una rialleta!
Té estones molt divertides però també plora sovint. De vegades no sé per què... Sobretot quan de matinada somica adormida: potser té malsons? Hi pot haver ja pors dins el seu subconscient? Pot ser que arrossegui algun mal rotllo de quan era a la panxa de la seva mare biològica?
Diuen que el benestar del fetus depèn no només de l'aliment i altres qüestions físiques sinó també de que se'l desitgi o no; es veu dins l'úter reb estímuls i viu experiències auditives, tàctils, etc. que "queden enregistrades en el seu aparell protomental i que conservarà dins la ment, com tota experiència viscuda, al llarg de tota la vida" (Vilaginés, 2007) Fins quin punt ens ha de preocupar això als pares adoptants?

Obeir o no els pediatres

2009-03-07T19:21:00.006+01:00

Diuen els pediatres que no cal patir si la nena no va de ventre, que és normal amb la llet artificial, que potser té un esfínter mandrós i no és bona una excessiva estimulació, ajudar-la cada dia ni abusar dels supositoris. D'acord. Els mirem de fer cas. També accepto que cal protegir-la del sol, la recomanació de determinades vacunes i moltes orientacions que ens dónen.
Però hi ha coses en les quals no els obeiré; com al que diu que li aixequem el llit per evitar glopades: jo penso que si sempre estigués inclinada no tindria la llibertat de moviments que té en posició horitzontal! També em rebelo contra tots aquells que diuen que "s'ha de deixar plorar els nadons perquè sino els malcries, que saben llatí, manipulen els pares i esdevenen petits tirans capritxosos..." Em pregunto a qui se li van acudir aquestes bajanades?! Si no li puc resoldre el problema que la fa plorar, com a mínim agafar-la a coll i que plori acompanyada, no trobeu?

Adopció

2009-02-27T20:35:00.004+01:00

L'Anna ha de créixer sabent que és adoptada. A més d'anar-li explicant que teníem tantes ganes de tenir-la que vam esperar anys i que finalment vam ser molt feliços quan vam poder anar-la a buscar a Lleida, a més de familiaritzar-la amb la idea que va néixer "de la panxa d'una altra mama" i totes aquestes coses, també ha d'anar sentint aquesta paraula no gaire dolça: adoptada. Perquè si un dia a l'escola li diuen, no li faci mal sinó que ho tingui assimilat amb la màxima naturalitat. Segons les professionals que ens fan el seguiment no seria bo que a la llarga recordés "el dia que em van asseure i em van dir que era adoptada". Arribarà el dia que ella començarà a fer preguntes i aleshores serà tan senzill com anar-les responent amb la informació de que disposem.

Motricitat lliure però segura

2009-02-20T19:19:00.004+01:00

Ai, que passa per ull! ...La mama, que es distreu fent la foto.
No patiu; tinc clar que deixar-la que es bellugui al seu aire i faci els seus experiments, requereix també assegurar les condicions perquè no prengui mal.
Per altra part, haig de dir que les nostres relacions a l'hora del bany i altres atencions han millorat molt des que intento "escoltar" més la meva filla, estar atenta a quins dels meus gestos li resulten agradables i quins desagradables. Però no és tan fàcil com somriure-li i dir-li paraules dolces: les mans, de fet, potser reflecteixen les emocions més que la cara, perquè s'escapen més del control de la voluntat. Trobo que moure-les tendrament i delicada vol molta tranquil·litat i poca pressa!

L'autonomia dels petits infants

2009-02-13T19:16:00.005+01:00

No sabeu com s'entretén amb el "'playpark" que li va regalar la colla d'Hospitalet!
Si les primeres setmanes em semblava que havia de dur la nena a coll quant més millor, ara vaig entenent que també necessita "estones lliures". Les estones en que està desperta però soleta són molt valuoses per al desenvolupament del seu autoaprenentatge. Segons la pedagogia de Pickler (estic llegint una publicació que podríeu trobar a http://www.rosasensat.org/antiga/biblioteca/Bib-Loczy-web.pdf) l'infant explora l'entorn, experimenta amb les seves capacitats motrius i manuals... i ho fa de manera progressiva, a través d'un programa millor seqüenciat que qualsevol disseny curricular; a més aprèn a aprendre!
Ara bé, sense la seguretat afectiva que li transmetem, aquest procés no seria possible. Per això em pregunto: com trobar l'equilibri entre autonomia i dependència afectiva?, o sia quant temps la deixo sola i quant l'agafo i "li donc marxeta"?

Abans / després

2009-02-06T20:05:00.009+01:00

De mica en mica hem lograt que no plori (o no tant) a l'hora del bany. Sembla que comença a disfrutar de l'estoneta íntima que hi passem... Penso que en part era qüestió d'escoltar-la més, o sia d'estar encara més atenta a què li agrada i què no en cada moment. Potser les mares de vegades intervenim de manera massa intempestiva: com que al nadó se li ha de fer tot, no el deixem participar...
D'aquest tema m'agradaria que en parléssim més, perquè estic llegint un llibre de l'escola de l'Emmi Pickler que em va deixar ma germana i que m'està agradant molt.

Un nou aprenentatge, una oportunitat de desenvolupament

2009-01-30T18:04:00.007+01:00

Avui l'Anna compleix 2 mesos. Però la foto és d'ahir, que feia molt bon dia i vam anar a passejar pel bosc, ben abrigats. Avui està com el temps, no gaire fina, ha vomitat una mica i tot. No és fàcil saber per què plora, si té còlics o restrenyiment, si li molesten els mocs o és que està tipa, si l'aigua és massa freda o massa calenta... Cal aprendre el seu "idioma", el dels plors, els gestos i les ganyotes amb què s'expressa, o sia adquirir una particular sensibilitat. A més de discernir si té algun malestar, convé saber què fer per prevenir-lo o aliviar-lo, aprendre una sèrie de tècniques, massatges, postures, etc. I sobretot prendre consciència de la responsabilitat tan gran que representa, de la dependència que el nadó té de tu, de la libertat que es perd...
Estic convençuda que la maternitat (i tot l'estrès que, com qualsevol canvi, comporta) és una nova oportunitat de desenvolupament personal: un nou rol que requereix un nou esforç, un nou aprenentatge. Està clar que els fills aprenen amb els pares però cal reconèixer que els pares també aprenem -i molt!- amb els fills.

Instint maternal

2009-01-26T22:47:00.004+01:00

Quanta tendresa! L'Anna té un pare molt carinyós que, a més, és els que dónen algun biberó cada dia i canvien bolquers si cal.
Però... com és que sempre em desperto jo abans que ell quan la nena plora o gemega? Ho he sentit dir a moltes mares. I diuen que és un "instint" que els homes no tenen. Volen dir que les femelles ho duem als gens? O potser és una qúestió cultural, adquirida a través d'incomptables generacions d'una determinada distribució sexual de rols?
Em pregunto de què depèn...

Alletament matern

2009-01-22T16:31:00.004+01:00

Li hagués pogut donar el pit. No vaig assabentar-me fins tard que l'hormona que fa pujar la llet és independent de l'embaràs i que, per tant, les mares adoptives també podríem donar de mamar. Es veu que cal, però, molta estimulació: suport de la parella; massatges al mugró; l'aparell d'extracció que fan servir les que en tenen molta; i posar-te la nena a la teta cada vegada que té gana. Segons m'he informat, la llet pot trigar a venir al pit dues o més setmanes, durant les quals, per evitar que el nadó es cansi de xuclar en va, t'has de penjar un altre artilugi (es diu "relactador") que fa caure sobre el mugró llet de biberò gota a gota: enganyes la criatura i així no deixa d'estimular-te succiona que succiona.
El problema és que l'Anna ja s'havia acostumat a la tasca fàcil de xuclar tetina de biberó. I també que era massa petita per fer-li passar gana durant el temps que jo trigués a tenir llet -si és que n'arribava a tenir, perquè no se'n coneixen gaire casos. Es veu que si ara trigo una mitjana de 30 min. per cadascun dels 8 àpats diaris, d'aquella manera podria trigar 1 hora cada cop... Ja vaig prou de bòlit i ja arrossego prou son com per estressar-me amb aquest tema, vaig valorar. I a més de la inversió de temps hi havia l'econòmica...
Malgrat tot, em sap greu haver pres la decisió de deixar-ho córrer. Perquè he perdut l'oportunitat de transmetre a la meva filla els anticossos que jo porto a la sang, o sia unes bones defenses contra els virus que corren per aquí. Pel que fa a l'altre gran avantatge que assenyalen els defensors de l'alletament matern, l'establiment de vincles personals forts, no em preocupa tant: em veig en cor d'aconseguir-ne per altres vies, tot compartint moltes altres coses.

Mig metre i 3,5 quilos

2009-01-16T20:38:00.005+01:00

Aquí on la veieu, aquesta "flamenca" ja pesa 3.540 g. i medeix 50 cm! Tot un èxit de creixement segons la infermera. Avui, que l'Anna fa un mes i mig (un mes just que la vam conèixer), hem anat al CAP i la veritat és que ens han tranquil·litzat força: l'acnè del lactant és normal, les glopades són normals, què podem fer quan té mal de panxa, com ajudar-la a anar de ventre...
El que em preocupa és l'hora del bany, que se la passa plorant. Per mi hauria de ser un dels millors moments del dia: contacte pell a pell, aigüeta, massatge... Per ella, en canvi, es veu que és una tortura! I no sé per què. Potser és una qüestió de temperatura: ja miro que l'aigua no estigui massa freda ni massa calenta, i tenir el cuarto de bany atemperat... però la nena no està a gust. Què deu ser???

Cal tota una tribu

2009-01-09T20:20:00.006+01:00

Amb tantes iaies, tietes, avis, oncles, etc, em sembla que a l'Anna no li faltarà l'afecte necessari per adquirir una bona seguretat emocional. Sempre a coll d'un o altre!
...Això em recorda la tradició oest-africana segons la qual el nen va de cos en cos, de falda en falda dels parents. A través d'aquest contacte físic desenvolupa un fort sentiment de pertinença al llinatge, cosa molt important en aquelles societats. Coneixeu el proverbi africà que diu que per educar un infant cal tota una tribu? Bé, si us interessés el tema us puc passar bibliografia.
Tornant a nosaltres, els occidentals ens vam inventar l'escola, les identitats nacionals, les de classe... i la família va començar a "passar de moda". Després, a l'era post-industrial, la societat (líquida que diu Bauman) ha anat fent desaparèixer tots els vincles sòlids que ens feien sentir part d'algun "nosaltres". Penso que cal recuperar-los. Apostem d'entrada pel de la família!

El plor i altres formes de comunicació

2009-01-05T19:06:00.008+01:00

L'Anna ja té més d'un mes i comença a "dir-nos" cosetes. Principalment a través del plor, ens reclama atenció o ens comunica que té gana, que li molesta el bolquer brut, els mocs o que té mal de panxa. Però quan està tranquil·la o satisfeta també ens ho fa saber: amb els ulls oberts o tancats, fa ganyotes diverses, entre elles el SOMRIURE... Encara no sap el valor social que té en la nostra cultura!

I tanmateix és dur

2009-01-01T19:16:00.003+01:00

Revetlla de Cap d'Any: com un liró. Les altres nits, plora que plora. I no ens perdona cap biberó: el reclama puntualment cada 3 hores...Estic força esgotada. Passada l'eufòria dels primers dies, apareix la cara dura de la maternitat. Si no fos perquè ja me l'estimo amb passió...!

Com un canguret II

2008-12-29T18:39:00.005+01:00

...Però jo no li puc donar el pit. I amb el fred que fa ara no veig clar això de posar-me la nena despullada contra el meu cos a sota la roba (amb tanta que en portem potser l'asfixiaria!). A més, no dec ser prou soferta com a mare perquè se'm cansa molt l'esquena si la carrego gaire estona: els promotors del mètode "mare cangur" diuen que el repte és 24 h/dia!!! De tota manera el fulard va de nassos, perquè la puc dur a coll i tenir els braços lliures per fer coses; així la tinc amb mi unes hores al dia i m'acompanya en algunes activitats quotidianes mentre sent el cos i la calor de la mama.

Com un canguret

2008-12-29T18:12:00.008+01:00

Diuen que l'escalfor materna és el millor que se li pot oferir un nadó, en especial si és prematur. Fa uns anys a Colòmbia, inspirats en les tradicions indígenes de dur els nens penjats al cos (al davant a Sudamèrida, a l'esquena a Àfrica), es van inventar una alternativa a les incubadores anomentat mètode "mare cangur": es veu que una part de la gestació dels cangurs es produeix dins la panxa de la mare i una segona part a fora, dins la bossa marsupial i enganxats al mugró durant uns quants mesos. Els defensors d'aquest mètode diuen que, a més, el contacte pell a pell és molt beneficiós i que s'afavoreix la lactància materna...

Concepte de família

2008-12-27T18:09:00.005+01:00

Els fills adolescents d'en Lluís, la Mar i en Lluís, estan contents de tenir una nova germaneta. Aquesta ho és per part de pare. En Tomàs (que ara farà 4 anys) ho és per part de mare, i no entén que la germana dels seus germans no sigui també germana seva. Va venir a cagar el Tió amb les cosinetes Lloveras i ens ho vam passar la mar de bé...

Sempre m'ha agradat que a casa tinguem un concepte de família obert. Ho ha estat des que les noves parelles del pare i la mare van consolidar el seu lloc a la nostra.

Una família no és més que una ESTRUCTURA SOCIAL ESTABLE formada per unitats que desenvolupen uns rols dinàmics i interrelacionats. I les funcions de qualsevol tipus de família, des de les més tradicionals fins les més postmodernes, són: acompanyar, cuidar, protegir, socialitzar i, sobretot, establir vincles afectius estables que ens proporcionaran un sentit de pertinença lligat a una història vital, a uns valors i uns sentiments comuns. Tant és que els fills siguin biològics, adoptius o polítics si s'estableixen llaços forts i permanents. La voluntat juga un paper important en tot aixó, i penso que també el temps amb les corresponents vivències compartides incideixen en la creació i consolidació de vincles.

Benvinguda

2008-12-22T19:55:00.000+01:00

No és un pessebre però s'hi assembla... i els reis podríem dir que ja han passat: si sabéssiu quantes persones (familiars i amics) han vingut a veure l'Anna en els quatre dies que fa que som a casa! Li porten regals, ens deixen robeta, rebem missatges d'enhorabona a dojo... Tothom està encantat amb aquesta "sorpreseta". I jo sóc ben feliç.

Que guapa és la meva nena!

2008-12-22T19:45:00.001+01:00

Per fi en Lluís i jo som pares. Per fi la nostra llar fa de niu d'una criatureta a la qual farem créixer tan bé com sabrem i podrem.

És l'Anna. Va néixer fa 3 setmanes i és molt petitona, però espero que es farà gran i forta perquè menja la mar de bé.