Habituar-se/ deshabituar-se

Ara ens estem adaptant a conviure amb en Mag... Però em temo que, des que neixem (o al menys durant la primera infància), la vida és una constant adaptació als canvis. I és que, ara que hem lograt desfer-nos del llit de baranes (l'Anna ja dorm en un llit normal) i dels biberons (beu la llet amb canya), comença a fer el pipí al vàter... i aviat voldrem que deixi els volquers. També que es "desenganxi" de la pipa (encara que la hi vam acostumar nosaltres) ... Pobres criatures!

Autocrítica

Ja sé que encara és petita... però de vegades em treu de polleguera!

Per exemple quan, menjant, fa certes marranades, coses que li he dit mil vegades que no es fan.

Avui he tingut un mal dia i he abusat de certes estratègies "educatives" que, en realitat, dubto molt que ho siguin. Una: m'adono que sóc una mica histèrica perqùè a la tercera que li repeteixo alguna cosa i no em fa cas li cardo uns crits que no vegis (i després pretenc que demani les coses sense cridar!) Dues: enfadar-me o mostrar-me trista ("si vols que la mama estigui contenta fes...") veig que sol funcionar però esdevé una mena d'odiós xantatge emocional.

L'Anna ha d'aprendre a comportar-se adequadament no pas per por a perdre la bona relació amb la mare, ni tan sols per obtenir la seva aprovació, sinó per... per... No ho sé. Com? Com, a aquesta edat en què encara no pot comprendre que l'acceptació social requereix el compliment d'unes pautes?

Decididament, em calen noves estratègies, bastantes idees i mooolt autocontrol.

"Meu!"

L'Anna ha après a dir la paraula màgica durant aquestes primeres setmanes a l'escola-bressol.

Els homes, veieu, no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d'aquest o d'aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: "el meu", "la meva", "els meus"... (TOLSTOI: Història d'un cavall)