I què fer quan no pot?

Quan la criatura gemega o rondina expressant impotència, què fem? Li solucionem el problema, per exemple donant-li aquell objecte que no pot abastar? La deixem "que s'espavili" i si no se'n surt "aíxí és la vida"? ... Suposo que el més adequat és ajudar-la per tal que ella pugui aconseguir allò que volia, de manera que es reforçarien les seves seguretat i autoestima.

Però no sempre està tan clar, oi?

"Ho-toco-tooot"

Em sembla que és l'única paraula amb sentit que diu! Realment està feta una trapella: remena tot el que pot... I si no pot, expressa la sensació d'impotència amb un gemec que ja vaig coneixent perquè és diferent dels que es poden interpretar com "tinc son" o "tinc gana" o "m'he fet mal".

Potser és això el que em crida més l'atenció del desenvolupament de l'infant fins el primer any: l'aparició de la voluntat. L'Anna ja no és una bebè que es deixa fer sinó una nena que fa, que es mou, que desitja, que busca, que no para!!!

Nous horitzons

Com veieu, des que gateja que està feta una "trapella". Ha descobert que té encara mooooltes coses per descobrir: darrera les portes, dins els armaris, damunt la taula, potser sota el llit...

L'escola contra el món

Ja us vaig parlar d'aquest llibre fa uns dies. M'ha xocat perquè es mostra molt crític amb el relativisme, la multiculturalitat, la pedagogia activa, la societat líquida de Bauman. També amb els idealistes, els escèptics, el "peterpanisme"... Però és interessant de llegir perquè, des d'una doble perspectiva filosòfica i històrica, fa una anàlisi que no està malament del nostre sistema educatiu. Luri defineix l'escola com una institució mediadora entre la família i la societat (ens agradi aquesta més o menys!) i aposta ben decidit per la solidesa, per la transmissió del passat (del patrimoni cultural europeu amb debats inclosos), per educar per al treball (no només per al consum!) i, sobretot per la confiança i per reforçar l'AUTORITAT dels mestres.

Socialització de virus

I al cinquè dia, em truquen de la llar d'infants que la vagi a buscar, que té febre. Quina nit: mai no havia tingut una temperatura tan alta! El metge diu que només és un refredat, i que acabem de començar el curs...

La foto és de quan la febre ja anava de baixa i es va animar. Heu vist que ja comença a gatejar? Ha coincidit amb les primeres dents.

Socialització II

A la llar d'infants anem fent; avui ha plorat una mica més i no ha volgut berenar... Ja se sap per això se'n diu "procés d'adaptació"!

Però resulta que hem descobert un segon espai de socialització: és el petit parc infantil de Vall-llobrega, que està davant l'escola i la llar d'infants. La mainada hi va amb els pares/mares quan surten de classe, si més no ara que encara fa bon temps. Com veieu a la foto l'Anna ja ha fet amigues. Per a mi també resulta un nou espai de relació on conèixer altres famílies i comunicar-m'hi. Ens mirarem d'integrar en aquest Vall-llobrega del que tantes ganes tenia de formar part.

Socialització

Tercer dia de l'Anna a la llar d'infants: el procés d'adaptació va bé. Es veu que en algun moment ha plorat quan ha notat que la mare ja no hi era o que perdia de vista l'educadora. Però en general sembla que s'ho passa bé jugant allà...

Estic emocionada: per primer cop em miro el sistema educatiu des de l'altra banda, la dels pares. A més, penso que a l'Anna li anirà bé començar-se a relacionar amb altres nens i nenes. Perquè, encara que durant l'etapa de socialització primària el protagonisme és de la família, una iniciació a l'escola no està de més. oi?

Pedagogia de la pausa

Més que pedagogia activa, diu Gregorio Luri, el que cal avui és ensenyar a parar i educar en l'atenció. Ho trobo molt encertat en aquests temps de noves tecnologies, de "tastaolletisme digitalitzat" i d'imatges a tota velocitat. Segons aquest autor "...el canvi i la innovació ja han esdevingut rutines (...) ha arribat el moment que a les escoles s'hi introdueixi el silenci i l'exercici de l'atenció sostinguda."
Pel que fa a la meva filla... no para!!! Només s'atura a l'hora de menjar o quan expora algun objecte que la té encuriosida. Fins i tot a l'hora del bany i d'anar a dormir necessita bellugar-se i exercitar el seu cos amb tots els moviments que és capaç de fer, a fi de conquerir el seu objectiu que hores d'ara és la posició vertical.

La primera caiguda

Un ensurt. Aquesta setmana l'Anna va caure del llit dels pares. No es va fer mal perquè, tot i que queia enrera, el seu cap va trobar unes sabates que li van amortir el cop... La noieta cada cop es belluga més i comença a ser perillosa: si ara que estic de vacances haig d'estar tan per ella que acabo el dia esgotada i amb ben poca feina feta, no vull ni pensar en els propers mesos, sobretot en quan aprengui a caminar!

"Mamitis"

Ahir, per primer cop, va sentir-se estranya a coll d'una persona que no era la mare. Amb la tia Paquita, que és tan carinyosa amb ella! De sobte es va adonar que m'havia perdut de vista i es va posar a plorar. Diu en Lluís que la nostra filla té "mamitis aguda", que sovint quan em veu estira els braços tot demanant-me que l'agafi. Però com veieu amb ell també és ben feliç... A veure com anirà a la llar d'infants!

La panera dels tresors

Què és això? A veure si sona? Quin gust té? Ho puc agafar amb una sola mà? ... Segur que l'Anna es fa preguntes com aquestes mentre explora els objectes de la panera.

Si algú hi vol aportar algun "tresor" (per exemple, un mirallet, una campana, un xiulet, una carbassa, una closca de coco, un tub, un con, un botó gros o qualsevol altre cosa que no es pugui empassar) li estarem molt agraïts.

Estiu

Finalment m'han arribat les vacances. I l'Anna sembla que ho sàpiga perquè reclama molta atenció, més que de costum! Potser ha estat el meló, que no li acaba de sentar bé. Per si de cas fos la calor, avui hem estrenat la piscineta d'en Víctor i s'ho ha passat d'allò més bé. A mi em segueix agradant més el mar, i em sembla que a ella també li fascina prou, però és una murga anar-hi soles: ombrel·la, tovalloles, bolquers, aigua, sorra, crema protectora...

Com creix de ràpid!

Després de molt entrenar, quasi domina el xumet. Ha millorat molt pel que fa a manipulació. I m'encanta veure com mou les mans! Els peus també se'ls mira i se'ls agafa...Però en el que em sembla que el desenvolupament és més significatiu és en la l'expressió: reprodueix fonemes cada cop més diversos, fa proves de so (volum, greus/aguts), entona, rondina, de vegades sembla que t'expliqui coses, i també diu molt amb les mirades... Ho trobo tan divertit!

Així mateix anem fent un procés pel que fa a alimentació. Si bé té menys gana (potser és per la calor) no rebutja cap dels nous ingredients que anem introduint en el seus àpats: pollastre, vedella, cereals amb gluten, llet de continuació. Ara: el més maco ha estat que pugui seure a taula, amb la seva trona, per compartir amb els pares i germans un sopar -ella rosegava un tros de pa i observava atentament.

Quan els diumenges eren diumenges

Quan els de la meva generació érem infants calia anar a dormir a les nou, el dia de la Palma s'estrenava la roba de primavera, passàvem de "nens petits" a "nens grans" amb la primera comunió, els diumenges ens havíem de mudar... A casa, el diumenge era el dia que sortíem amb el pare i la mare, fèiem una excursió, dinàvem fora o bé cel·lebràvem algun àpat amb els avis o oncles, i podíem menjar la piruleta o altra llaminadura setmanal per postres.

La societat postmoderna (és interessant com Z. Bauman la bateja de "líquida" per la manca d'elements "sòlids" estructuradors) ha ofert tanta llibertat individual que ja no hi ha pautes de com cal vestir, ni horaris, tampoc hi ha gaires normes ni molt menys rituals.

Al nostre entorn veiem comunitats més tradicionals, com ara els marroquins, que encara tenen ritus de pas contundents com la circumcisió o el casament; per la festa de final del ramadà fan neteja a fons de la casa, si convé pinten, renoven cortines o el mobiliari que calgui; estrenen roba per la festa del xai...

Però nosaltres ens vestim com ens plau tant se val quin dia sigui, els nostres joves es "desmadren" cada cap de setmana sense esperar a Carnaval o la Festa Major... I a casa nostra, si no fos per les trobades familiars de tant en tant, amb prou feines tenim diumenges.

6 mesos

Mentre anem sortint dels refredats, otitis, sinusitis... l'Anna ha fet 6 mesos i hem introduït les primeres verdures: patata, mongeta tendra, pastanaga i carbassó. Les fem al vapor, amb un petit raig d'oli d'oliva i triturades. I no ha fet cap escarafall; sembla que li agrada tot!
Avui m'he sentit feliç de compartir amb ella el primer carbassó del nostre hort d'aquesta temporada. I és que comença a prendre veritable sentit l'opció de viure aquí, de complicar-nos la vida amb l'hort ecològic, de deixar que aniuin a casa les orenetes que cada any fan vacances a la Costa Brava... i també l'haver renunciat a la promoció professional per una major qualitat de vida en família.

S'ha acabat la bona vida!

Sort de l'àvia, que la cuida amb gran carinyo i molta experiència una tarda per setmana. I del fantàstic pare que té l'Anna! La veritat és que la tornada a la feina no ha estat cap trauma ni per a mi ni per a la nena.

... Si no fos que, casualment, ha agafat un bon refredat. Mocs a dojo; els de la gola no la deixaven menjar; plors; al CAP diuen que "molt de suero fisiològic i molta paciència"; nosaltres, molt males nits; jo, cansada, molta son... Ara està millor, sense febre, força eixerida... Bona nit.

Cançonetes

La biblio de Palamós està ben assortida pel que fa a libres i música per a infants. Hi anem sovint i, a banda de mirar algun conte, agafem en préstec reculls de cançons populars i tradicionals, discos del Xesco Boix o d'en Tonietti, entre altres. A l'Anna li agrada escoltar les cançons i a mi aprendre'n i cantar-les-hi.

Penso que les cançonetes aporten notables beneficis: a banda del que fa referència a l'educació musical i als vincles afectius pares-nadons, val a dir que també introdueixen l'infant en la literatura oral, o sia en el patrimoni cultural; així mateix, potencien el desenvolupament del llenguatge en tant que afavoreixen l'adquisició de vocabulari, estimulen la producció de sons, etc.

I love Costa Brava

Finalment, proveïts amb para-sol, gorreta, filtre solar i la tovallola que ens van regalar els amics, hem anat a la platja. Només hi hem estat vint minuts, entre les sis i les set de la tarda, per precaució. Però em moria de ganes de que l'Anna conegués el mar. I sembla que li ha fet gràcia: ho observava atentament i somreia... Ja arribarà la part dura de l'educació; de moment, la transmissió dels nostres costums i valors, donar-li a conèixer allò que per nosaltres és bo o bonic, està resultant un plaer!

Drets i deures

Dilluns vam anar d'excursió a la vall de Camprodon: volem compartir amb la nostra filla allò que ens agrada... Després, un altre dia d'aquesta setmana, vaig veure a TV un reportatge colpidor sobre l'explotació infantil a diversos països...
Aquí no fa pas tant que, salvant les distàncies, l'infant també era subjecte d'obligacions; la infància tenia un valor econòmic, perquè aleshores també la família tenia importants funcions econòmiques. Però les coses han canviat fins a l'extrem que avui l'infant és només subjecte de drets i ocupa -per a l'adult- un lloc de significat bàsicament afectiu. Suposo que ho hem de valorar com a positiu. Ara bé, no trobeu que és perjudicial ajornar un any i un altre, a través de la infància i l'adolescència, l'assumpció de responsabilitats?

Ja menja fruita

Ens han dit al CAP que podem introduir algunes fruites: taronja, poma, pera i plàtan. Uns 200g substituirien un dels 4 biberons diaris que pren ara; mentres no en mengi aquesta quantitat, caldrà completar l'àpat (el berenar) amb més o menys llet.

Doncs bé, l'Anna no sembla tancar-se a gustos nous. De moment, la taronja (en forma de suc poc colat), la pera i la poma (triturades amb el minipímer) li han agradat. I està aprenent amb força èxit a menjar-s'ho amb cullera... Sort dels pitets, per cert!

He decidit (segons recomanació de C. González) introduir aquestes fruites d'una en una, poc a poc. Ja hi serem a temps a barrejar-les quan hàgim comprovat que cap d'elles li senta malament, quan n'hagi conegut els gustos per separat i sapiguem si li agraden. Per altra banda, ara comença a posar-s'ho tot a la boca, i penso que convé aprofitar aquesta CURIOSITAT que tenen els infants i que, malgrat ser el motor del món, anem perdent amb l'edat.

A l'hospital

Ja ha passat. L'operació per reparar l'hèrnia va anar bé i l'endemà l'Anna estava com si no hagués passat res. Però per a mi va ser una nova experiència, un petit trasbals... Sort que hi havia el pare i l'avi de la criatura; també els nostres amics treballadors del propi hospital, la companyia dels quals va ser molt tranquilitzadora! Tot i així, haig de reconèixer que em vaig posar nerviosa quan vaig saber que la meva filla hauria de passar gana unes quantes hores. I és que hi ha professionals (metges, infermeres, etc) ben trempats, flexibles, acollidors; però també n'hi ha d'absurdament rígids i notablement desagradables: és el cas de la que em va donar lliçons de com agafar, rentar, atendre la meva nena; després la vaig sentir esbroncar una altra mare per dormir amb el seu fill!

Oferir nous aliments

Moltes mares (i pares) es preocupen perquè els seus fills no mengen prou, no els agrada la fruita, no mengen verdura... No sé si nosaltres tindrem aquest problema: de moment hem començat a introduir els cereals en un dels biberons diaris i li han encantat!

He disfrutat molt llegint el llibre "El meu nen no menja" de Carlos González (veieu enllaç clicant sobre el títol del missatge). Perquè és amè, està escrit amb sentit de l'humor, per desdramatitzar, amb molts exemples i m'ha desmuntat una pila de creences. Per començar recorda que són els gens -i no pas la quantitat d'aliments- els que determinen com es farà de gran el nadó. Aquest defensor aferrissat de l'alletament matern assegura que, com les cries d'altres animals, els infants disposen de mecanismes per triar la seva dieta correctament: ho poden fer des que neixen canviant la composició de la llet materna! Si el nen no vol purès probablement és perquè li cal llet, que porta moltes més calories i és la principal necessitat els primers anys de vida. L'autor ens fa reflexionar entorn al fet que sovint (per qüestions culturals) volem entaforar als fills quantitats de menjar que no corresponen a les seves necessitats reals o els obliguem a ingerir determinats aliments tot creant un problema allà on no n'hi havia cap. Diu que MAI NO S'HA D'OBLIGAR els nens a menjar... que no vol dir que li deixis menjar llaminadures! Cal oferir-li nous aliments, coses nutritives, però oferir vol dir que si les vol bé i si no també.

L'adolescent, absent

Fa mesos que vull penjar una foto de la meva filla amb el seu germà adolescent. Però m'he donat per vençuda: entre que està poc a casa (sobretot des que torna a viure amb sa mare) i que sembla passar de la nena... no hi ha manera d'enxampar-los junts. Va totalment a "la seva bola"!
Segons la Psicologia del Desenvolupament això és ben normal. L'adolescència és un moment vital de canvis en el qual es forma la primera identitat adulta i s'adquireixen noves capacitats de pensament. Hi ha però unes característiques que són pròpies de l'edat i transitòries: la importància del present; la sensació d'invulnerabilitat (per això hi ha tant accidents de moto); l'audiència imaginària (creuen que tothom els mira), la faula personal (pensen que allò que els passa és únic, irrepetible); i l'egocentrisme. De vegades interpretem aquesta darrera com a egoisme però no, perquè ja ho comparteixen el que els interessa...; el problema és la dificultat que manifesten per sortir del seu propi punt de vista, del seu cap "de pardalets" caòtic i "en ebullició".
Amb el fill del teu company, tanmateix, no es pot fer ni d'educadora ni de mare. Ja us asseguro que és ben difícil plantejar-s'hi qualsevol tasca educativa més enllà d'establir algunes normes bàsiques de convivència.

Avortament?

Em tatxareu de carca. I no voldria que ningú em prengués per "pepera" o integrista catòlica. Però no puc evitar pensar que probablement no tindríem la nostra estimadeta Anna amb nosaltres si la seva mare biològica hagués pogut avortar. Ja sé que sona egoïsta... La veritat és que no acabo de veure clara la lliberalització de l'avortament (llevat de casos concrets) havent-hi com hi ha avui accés als diversos mitjans anticonceptius i tanta informació sobre els mateixos.

Estudiant

Comença a estudiar-se les mans. Les observa molt atentament, sembla que estigui analitzant la qüestió. Suposo que aviat lligarà caps i arribarà a la conclusió que són seves i les pot controlar... Quin gran descobriment, oi?
La meva filleta s'està fent "grandeta". Ja ens reconeix i ens somriu tot sovint. Plora menys; riu més. I comença a fer sorolls diversos amb la boca, com si ens volgués parlar. Que interessant que és ser testimoni d'aquest procés de desenvolupament tan fascinant!

Estones de tot

La foto ha sortit moguda però per fi l'atrapo amb una rialleta!
Té estones molt divertides però també plora sovint. De vegades no sé per què... Sobretot quan de matinada somica adormida: potser té malsons? Hi pot haver ja pors dins el seu subconscient? Pot ser que arrossegui algun mal rotllo de quan era a la panxa de la seva mare biològica?
Diuen que el benestar del fetus depèn no només de l'aliment i altres qüestions físiques sinó també de que se'l desitgi o no; es veu dins l'úter reb estímuls i viu experiències auditives, tàctils, etc. que "queden enregistrades en el seu aparell protomental i que conservarà dins la ment, com tota experiència viscuda, al llarg de tota la vida" (Vilaginés, 2007) Fins quin punt ens ha de preocupar això als pares adoptants?

Obeir o no els pediatres

Diuen els pediatres que no cal patir si la nena no va de ventre, que és normal amb la llet artificial, que potser té un esfínter mandrós i no és bona una excessiva estimulació, ajudar-la cada dia ni abusar dels supositoris. D'acord. Els mirem de fer cas. També accepto que cal protegir-la del sol, la recomanació de determinades vacunes i moltes orientacions que ens dónen.
Però hi ha coses en les quals no els obeiré; com al que diu que li aixequem el llit per evitar glopades: jo penso que si sempre estigués inclinada no tindria la llibertat de moviments que té en posició horitzontal! També em rebelo contra tots aquells que diuen que "s'ha de deixar plorar els nadons perquè sino els malcries, que saben llatí, manipulen els pares i esdevenen petits tirans capritxosos..." Em pregunto a qui se li van acudir aquestes bajanades?! Si no li puc resoldre el problema que la fa plorar, com a mínim agafar-la a coll i que plori acompanyada, no trobeu?

Adopció

L'Anna ha de créixer sabent que és adoptada. A més d'anar-li explicant que teníem tantes ganes de tenir-la que vam esperar anys i que finalment vam ser molt feliços quan vam poder anar-la a buscar a Lleida, a més de familiaritzar-la amb la idea que va néixer "de la panxa d'una altra mama" i totes aquestes coses, també ha d'anar sentint aquesta paraula no gaire dolça: adoptada. Perquè si un dia a l'escola li diuen, no li faci mal sinó que ho tingui assimilat amb la màxima naturalitat. Segons les professionals que ens fan el seguiment no seria bo que a la llarga recordés "el dia que em van asseure i em van dir que era adoptada". Arribarà el dia que ella començarà a fer preguntes i aleshores serà tan senzill com anar-les responent amb la informació de que disposem.

Motricitat lliure però segura

Ai, que passa per ull! ...La mama, que es distreu fent la foto.
No patiu; tinc clar que deixar-la que es bellugui al seu aire i faci els seus experiments, requereix també assegurar les condicions perquè no prengui mal.
Per altra part, haig de dir que les nostres relacions a l'hora del bany i altres atencions han millorat molt des que intento "escoltar" més la meva filla, estar atenta a quins dels meus gestos li resulten agradables i quins desagradables. Però no és tan fàcil com somriure-li i dir-li paraules dolces: les mans, de fet, potser reflecteixen les emocions més que la cara, perquè s'escapen més del control de la voluntat. Trobo que moure-les tendrament i delicada vol molta tranquil·litat i poca pressa!

L'autonomia dels petits infants

No sabeu com s'entretén amb el "'playpark" que li va regalar la colla d'Hospitalet!
Si les primeres setmanes em semblava que havia de dur la nena a coll quant més millor, ara vaig entenent que també necessita "estones lliures". Les estones en que està desperta però soleta són molt valuoses per al desenvolupament del seu autoaprenentatge. Segons la pedagogia de Pickler (estic llegint una publicació que podríeu trobar a http://www.rosasensat.org/antiga/biblioteca/Bib-Loczy-web.pdf) l'infant explora l'entorn, experimenta amb les seves capacitats motrius i manuals... i ho fa de manera progressiva, a través d'un programa millor seqüenciat que qualsevol disseny curricular; a més aprèn a aprendre!
Ara bé, sense la seguretat afectiva que li transmetem, aquest procés no seria possible. Per això em pregunto: com trobar l'equilibri entre autonomia i dependència afectiva?, o sia quant temps la deixo sola i quant l'agafo i "li donc marxeta"?

Abans / després

De mica en mica hem lograt que no plori (o no tant) a l'hora del bany. Sembla que comença a disfrutar de l'estoneta íntima que hi passem... Penso que en part era qüestió d'escoltar-la més, o sia d'estar encara més atenta a què li agrada i què no en cada moment. Potser les mares de vegades intervenim de manera massa intempestiva: com que al nadó se li ha de fer tot, no el deixem participar...
D'aquest tema m'agradaria que en parléssim més, perquè estic llegint un llibre de l'escola de l'Emmi Pickler que em va deixar ma germana i que m'està agradant molt.

Un nou aprenentatge, una oportunitat de desenvolupament

Avui l'Anna compleix 2 mesos. Però la foto és d'ahir, que feia molt bon dia i vam anar a passejar pel bosc, ben abrigats. Avui està com el temps, no gaire fina, ha vomitat una mica i tot. No és fàcil saber per què plora, si té còlics o restrenyiment, si li molesten els mocs o és que està tipa, si l'aigua és massa freda o massa calenta... Cal aprendre el seu "idioma", el dels plors, els gestos i les ganyotes amb què s'expressa, o sia adquirir una particular sensibilitat. A més de discernir si té algun malestar, convé saber què fer per prevenir-lo o aliviar-lo, aprendre una sèrie de tècniques, massatges, postures, etc. I sobretot prendre consciència de la responsabilitat tan gran que representa, de la dependència que el nadó té de tu, de la libertat que es perd...
Estic convençuda que la maternitat (i tot l'estrès que, com qualsevol canvi, comporta) és una nova oportunitat de desenvolupament personal: un nou rol que requereix un nou esforç, un nou aprenentatge. Està clar que els fills aprenen amb els pares però cal reconèixer que els pares també aprenem -i molt!- amb els fills.

Instint maternal

Quanta tendresa! L'Anna té un pare molt carinyós que, a més, és els que dónen algun biberó cada dia i canvien bolquers si cal.
Però... com és que sempre em desperto jo abans que ell quan la nena plora o gemega? Ho he sentit dir a moltes mares. I diuen que és un "instint" que els homes no tenen. Volen dir que les femelles ho duem als gens? O potser és una qúestió cultural, adquirida a través d'incomptables generacions d'una determinada distribució sexual de rols?
Em pregunto de què depèn...

Alletament matern

Li hagués pogut donar el pit. No vaig assabentar-me fins tard que l'hormona que fa pujar la llet és independent de l'embaràs i que, per tant, les mares adoptives també podríem donar de mamar. Es veu que cal, però, molta estimulació: suport de la parella; massatges al mugró; l'aparell d'extracció que fan servir les que en tenen molta; i posar-te la nena a la teta cada vegada que té gana. Segons m'he informat, la llet pot trigar a venir al pit dues o més setmanes, durant les quals, per evitar que el nadó es cansi de xuclar en va, t'has de penjar un altre artilugi (es diu "relactador") que fa caure sobre el mugró llet de biberò gota a gota: enganyes la criatura i així no deixa d'estimular-te succiona que succiona.
El problema és que l'Anna ja s'havia acostumat a la tasca fàcil de xuclar tetina de biberó. I també que era massa petita per fer-li passar gana durant el temps que jo trigués a tenir llet -si és que n'arribava a tenir, perquè no se'n coneixen gaire casos. Es veu que si ara trigo una mitjana de 30 min. per cadascun dels 8 àpats diaris, d'aquella manera podria trigar 1 hora cada cop... Ja vaig prou de bòlit i ja arrossego prou son com per estressar-me amb aquest tema, vaig valorar. I a més de la inversió de temps hi havia l'econòmica...
Malgrat tot, em sap greu haver pres la decisió de deixar-ho córrer. Perquè he perdut l'oportunitat de transmetre a la meva filla els anticossos que jo porto a la sang, o sia unes bones defenses contra els virus que corren per aquí. Pel que fa a l'altre gran avantatge que assenyalen els defensors de l'alletament matern, l'establiment de vincles personals forts, no em preocupa tant: em veig en cor d'aconseguir-ne per altres vies, tot compartint moltes altres coses.

Mig metre i 3,5 quilos

Aquí on la veieu, aquesta "flamenca" ja pesa 3.540 g. i medeix 50 cm! Tot un èxit de creixement segons la infermera. Avui, que l'Anna fa un mes i mig (un mes just que la vam conèixer), hem anat al CAP i la veritat és que ens han tranquil·litzat força: l'acnè del lactant és normal, les glopades són normals, què podem fer quan té mal de panxa, com ajudar-la a anar de ventre...
El que em preocupa és l'hora del bany, que se la passa plorant. Per mi hauria de ser un dels millors moments del dia: contacte pell a pell, aigüeta, massatge... Per ella, en canvi, es veu que és una tortura! I no sé per què. Potser és una qüestió de temperatura: ja miro que l'aigua no estigui massa freda ni massa calenta, i tenir el cuarto de bany atemperat... però la nena no està a gust. Què deu ser???

Cal tota una tribu

Amb tantes iaies, tietes, avis, oncles, etc, em sembla que a l'Anna no li faltarà l'afecte necessari per adquirir una bona seguretat emocional. Sempre a coll d'un o altre!
...Això em recorda la tradició oest-africana segons la qual el nen va de cos en cos, de falda en falda dels parents. A través d'aquest contacte físic desenvolupa un fort sentiment de pertinença al llinatge, cosa molt important en aquelles societats. Coneixeu el proverbi africà que diu que per educar un infant cal tota una tribu? Bé, si us interessés el tema us puc passar bibliografia.
Tornant a nosaltres, els occidentals ens vam inventar l'escola, les identitats nacionals, les de classe... i la família va començar a "passar de moda". Després, a l'era post-industrial, la societat (líquida que diu Bauman) ha anat fent desaparèixer tots els vincles sòlids que ens feien sentir part d'algun "nosaltres". Penso que cal recuperar-los. Apostem d'entrada pel de la família!

El plor i altres formes de comunicació

L'Anna ja té més d'un mes i comença a "dir-nos" cosetes. Principalment a través del plor, ens reclama atenció o ens comunica que té gana, que li molesta el bolquer brut, els mocs o que té mal de panxa. Però quan està tranquil·la o satisfeta també ens ho fa saber: amb els ulls oberts o tancats, fa ganyotes diverses, entre elles el SOMRIURE... Encara no sap el valor social que té en la nostra cultura!

I tanmateix és dur

Revetlla de Cap d'Any: com un liró. Les altres nits, plora que plora. I no ens perdona cap biberó: el reclama puntualment cada 3 hores...Estic força esgotada. Passada l'eufòria dels primers dies, apareix la cara dura de la maternitat. Si no fos perquè ja me l'estimo amb passió...!