Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris salut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris salut. Mostrar tots els missatges

7/1/11

Saturada d'emocions

Des del final de trimestre a l'escola-bressol, tot ha estat un continu d'emocions fortes per a ella: Tió, família, avió, barco, viatge a Canàries amb el papa i la mama, "campanades" de Cap d'Any, cavalcada i regals de Reis... Realment, ha estat molt bonic compartir aquestes festes amb la xerrameca de casa. Però també hi ha hagut panxa "plena", poca gana, ploriqueigs, poca son i fins i tot un episodi de terror nocturn.
Per si algú no ho sap, el que s'anomena així és una alteració del son relativament freqüent en infants de 2 a 5 anys. Es produeix quan, degut a un excés de cansament (físic o mental), la criatura dorm tan profundament que té dificultats per passar de la fase IV de son profund a una fase de son més lleuger. Les manifestacions físiques del terror nocturn són alarmants: l'Anna plorava desconsoladament, cridava, i es veu que poden arribar a fer-se mal, perquè hi ha agitació motriu (en el son profund, al contrari que en fase REM, ens podem moure). Semblen desperts però ni ens reconeixen ni demà se'n recordaran... Paciència i, simplement, estar al seu costat discretament: en 10-20 minuts es tornarà a adormir.

'

2/8/10

Dormir sense llàgrimes

És el títol d'un llibre de Rosa Jover que explica coses sobre el son infantil que mai m'havia ni preguntat.
Recordo que quan l'Anna era nadona molta gent em deia "es porta bé?" per referir-se a si dormia (o sigui, si ens deixava dormir a les nits)... I és que sovint fem un problema d'un comportament normal dels nens, només perquè ens resulta incòmode.
L'autora d'aquest text -psicopediatra- proporciona prou informació com perquè puguem saber si al nostre fill li passa alguna cosa o simplement dorm com correspon a la seva edat. També proposa solucions. Això sí, bàsicament en la línia naturalista de C. González i en oposició a l'Estivill, del qual fa una crítica contundent no només per cruel i antinatural sinó que pràcticament l'acusa de plagi.
Us en recomano la lectura: l'he trobada entretinguda i molt útil!

26/5/09

S'ha acabat la bona vida!

Sort de l'àvia, que la cuida amb gran carinyo i molta experiència una tarda per setmana. I del fantàstic pare que té l'Anna! La veritat és que la tornada a la feina no ha estat cap trauma ni per a mi ni per a la nena.
... Si no fos que, casualment, ha agafat un bon refredat. Mocs a dojo; els de la gola no la deixaven menjar; plors; al CAP diuen que "molt de suero fisiològic i molta paciència"; nosaltres, molt males nits; jo, cansada, molta son... Ara està millor, sense febre, força eixerida... Bona nit.

24/4/09

A l'hospital

Ja ha passat. L'operació per reparar l'hèrnia va anar bé i l'endemà l'Anna estava com si no hagués passat res. Però per a mi va ser una nova experiència, un petit trasbals... Sort que hi havia el pare i l'avi de la criatura; també els nostres amics treballadors del propi hospital, la companyia dels quals va ser molt tranquilitzadora! Tot i així, haig de reconèixer que em vaig posar nerviosa quan vaig saber que la meva filla hauria de passar gana unes quantes hores. I és que hi ha professionals (metges, infermeres, etc) ben trempats, flexibles, acollidors; però també n'hi ha d'absurdament rígids i notablement desagradables: és el cas de la que em va donar lliçons de com agafar, rentar, atendre la meva nena; després la vaig sentir esbroncar una altra mare per dormir amb el seu fill!

15/4/09

Oferir nous aliments

Moltes mares (i pares) es preocupen perquè els seus fills no mengen prou, no els agrada la fruita, no mengen verdura... No sé si nosaltres tindrem aquest problema: de moment hem començat a introduir els cereals en un dels biberons diaris i li han encantat!
He disfrutat molt llegint el llibre "El meu nen no menja" de Carlos González (veieu enllaç clicant sobre el títol del missatge). Perquè és amè, està escrit amb sentit de l'humor, per desdramatitzar, amb molts exemples i m'ha desmuntat una pila de creences. Per començar recorda que són els gens -i no pas la quantitat d'aliments- els que determinen com es farà de gran el nadó. Aquest defensor aferrissat de l'alletament matern assegura que, com les cries d'altres animals, els infants disposen de mecanismes per triar la seva dieta correctament: ho poden fer des que neixen canviant la composició de la llet materna! Si el nen no vol purès probablement és perquè li cal llet, que porta moltes més calories i és la principal necessitat els primers anys de vida. L'autor ens fa reflexionar entorn al fet que sovint (per qüestions culturals) volem entaforar als fills quantitats de menjar que no corresponen a les seves necessitats reals o els obliguem a ingerir determinats aliments tot creant un problema allà on no n'hi havia cap. Diu que MAI NO S'HA D'OBLIGAR els nens a menjar... que no vol dir que li deixis menjar llaminadures! Cal oferir-li nous aliments, coses nutritives, però oferir vol dir que si les vol bé i si no també.

22/1/09

Alletament matern

Li hagués pogut donar el pit. No vaig assabentar-me fins tard que l'hormona que fa pujar la llet és independent de l'embaràs i que, per tant, les mares adoptives també podríem donar de mamar. Es veu que cal, però, molta estimulació: suport de la parella; massatges al mugró; l'aparell d'extracció que fan servir les que en tenen molta; i posar-te la nena a la teta cada vegada que té gana. Segons m'he informat, la llet pot trigar a venir al pit dues o més setmanes, durant les quals, per evitar que el nadó es cansi de xuclar en va, t'has de penjar un altre artilugi (es diu "relactador") que fa caure sobre el mugró llet de biberò gota a gota: enganyes la criatura i així no deixa d'estimular-te succiona que succiona.
El problema és que l'Anna ja s'havia acostumat a la tasca fàcil de xuclar tetina de biberó. I també que era massa petita per fer-li passar gana durant el temps que jo trigués a tenir llet -si és que n'arribava a tenir, perquè no se'n coneixen gaire casos. Es veu que si ara trigo una mitjana de 30 min. per cadascun dels 8 àpats diaris, d'aquella manera podria trigar 1 hora cada cop... Ja vaig prou de bòlit i ja arrossego prou son com per estressar-me amb aquest tema, vaig valorar. I a més de la inversió de temps hi havia l'econòmica...
Malgrat tot, em sap greu haver pres la decisió de deixar-ho córrer. Perquè he perdut l'oportunitat de transmetre a la meva filla els anticossos que jo porto a la sang, o sia unes bones defenses contra els virus que corren per aquí. Pel que fa a l'altre gran avantatge que assenyalen els defensors de l'alletament matern, l'establiment de vincles personals forts, no em preocupa tant: em veig en cor d'aconseguir-ne per altres vies, tot compartint moltes altres coses.

16/1/09

Mig metre i 3,5 quilos

Aquí on la veieu, aquesta "flamenca" ja pesa 3.540 g. i medeix 50 cm! Tot un èxit de creixement segons la infermera. Avui, que l'Anna fa un mes i mig (un mes just que la vam conèixer), hem anat al CAP i la veritat és que ens han tranquil·litzat força: l'acnè del lactant és normal, les glopades són normals, què podem fer quan té mal de panxa, com ajudar-la a anar de ventre...
El que em preocupa és l'hora del bany, que se la passa plorant. Per mi hauria de ser un dels millors moments del dia: contacte pell a pell, aigüeta, massatge... Per ella, en canvi, es veu que és una tortura! I no sé per què. Potser és una qüestió de temperatura: ja miro que l'aigua no estigui massa freda ni massa calenta, i tenir el cuarto de bany atemperat... però la nena no està a gust. Què deu ser???