Donem-hi la volta!

Hi ha un text de la Sílvia Marty que comença així:

Si em canso de lluitar cada matí per vestir, pentinar i rentar els meus fills, és perquè tinc la fortuna d'ésser a casa amb ells a aquella hora, i no al bell mig d'una retenció de trànsit dins el cotxe o l'autobús.

Si m'enfado perquè el menut aboca la llet del got de vidre i s'embruta tota la samarreta, és perquè està aprenent a esmorzar sol, i ho fa prou bé, ja que alguns dies no li'n cau ni una gota.

Si em treu de polleguera que no vulgui posar-se l'abric i sortir de casa quan hem de fer-ho, és perquè s'ho passen molt bé jugant amb el que el seu pare i jo posem al seu abast, i perquè casa nostra no els cau a sobre...

Algú s'anima a redactar-ne més paràgrafs?

Una lliçó (o és que estic sensible a una qüestió que m'acomplexa)

Sovint, quan veu que m'enfado, l'Anna para i em diu "mama, contenta!"...

Aquest cop se m'estava acabant la paciència davant les marranades de la nena a taula. Veu que m'emprenyo i reacciona: "guaaapa" i em fa una carícia. Llavors em toca el front tot resseguint, amb el dit, les arrugues que hi tinc i fa posat d'enfadada. Ho fa molt bé: fa morros, plega els braços o es posa les mans a la cintura, i arrufa les celles que fa mitja por!

Em temo que m'enfado massa, penso que això és el que m'està dient...

Habituar-se/ deshabituar-se

Ara ens estem adaptant a conviure amb en Mag... Però em temo que, des que neixem (o al menys durant la primera infància), la vida és una constant adaptació als canvis. I és que, ara que hem lograt desfer-nos del llit de baranes (l'Anna ja dorm en un llit normal) i dels biberons (beu la llet amb canya), comença a fer el pipí al vàter... i aviat voldrem que deixi els volquers. També que es "desenganxi" de la pipa (encara que la hi vam acostumar nosaltres) ... Pobres criatures!

Autocrítica

Ja sé que encara és petita... però de vegades em treu de polleguera!

Per exemple quan, menjant, fa certes marranades, coses que li he dit mil vegades que no es fan.

Avui he tingut un mal dia i he abusat de certes estratègies "educatives" que, en realitat, dubto molt que ho siguin. Una: m'adono que sóc una mica histèrica perqùè a la tercera que li repeteixo alguna cosa i no em fa cas li cardo uns crits que no vegis (i després pretenc que demani les coses sense cridar!) Dues: enfadar-me o mostrar-me trista ("si vols que la mama estigui contenta fes...") veig que sol funcionar però esdevé una mena d'odiós xantatge emocional.

L'Anna ha d'aprendre a comportar-se adequadament no pas per por a perdre la bona relació amb la mare, ni tan sols per obtenir la seva aprovació, sinó per... per... No ho sé. Com? Com, a aquesta edat en què encara no pot comprendre que l'acceptació social requereix el compliment d'unes pautes?

Decididament, em calen noves estratègies, bastantes idees i mooolt autocontrol.

"Meu!"

L'Anna ha après a dir la paraula màgica durant aquestes primeres setmanes a l'escola-bressol.

Els homes, veieu, no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d'aquest o d'aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: "el meu", "la meva", "els meus"... (TOLSTOI: Història d'un cavall)

Queixar-se o parlar

"Demana ajut quan el necessita; i quan no, també." Això deia de l'Anna l'informe que l'educadora de l'escola-bressol va fer a final de curs. Però jo vaig pensar... "i tu qui ets per jutjar el que és o no una necessitat de l'altre?"

Sigui com sigui, el que intento és que l'Anna aprengui a dir què li passa, a demanar ajuda amb paraules, enlloc de somicar, cridar o ploriquejar (recursos fàcils però poc específics i no acceptats socialment).

Ara bé, sincerament, sóc un bon exemple? Doncs... una cop més, els fills ens fan de mirall: déu n'hi dó si en sóc de rondinarie! Quantes vegades acabo estalviant-me la conversa que caldria amb aquell amb qui m'he enfadat!

Xafogor en temps de crisi

"La crisi" no és només quedar-se sense feina o que t'abaixin el salari; no és tan sols haver de renunciar als capricis i fer números quan vas a plaça. És també una reducció de jornada laboral i sou paradoxalment acompanyada d'un increment de maldecaps; és sentir-se atrapada entre les exigències de l'economia i les de la maternitat... Aquesta situació, quan coincideix amb una tarda de calor tan enganxifosa com la d'avui, en què la nena no dorm, no menja bé, es posa pesadeta... resulta quasi IN-SU-POR-TA-BLE.

Molts sabeu de què parlo, oi?

Dormir sense llàgrimes

És el títol d'un llibre de Rosa Jover que explica coses sobre el son infantil que mai m'havia ni preguntat.

Recordo que quan l'Anna era nadona molta gent em deia "es porta bé?" per referir-se a si dormia (o sigui, si ens deixava dormir a les nits)... I és que sovint fem un problema d'un comportament normal dels nens, només perquè ens resulta incòmode.

L'autora d'aquest text -psicopediatra- proporciona prou informació com perquè puguem saber si al nostre fill li passa alguna cosa o simplement dorm com correspon a la seva edat. També proposa solucions. Això sí, bàsicament en la línia naturalista de C. González i en oposició a l'Estivill, del qual fa una crítica contundent no només per cruel i antinatural sinó que pràcticament l'acusa de plagi.

Us en recomano la lectura: l'he trobada entretinguda i molt útil!

Uns dies al "poble" de la mama

Com que faig vacances, hem passat uns dies al Maresme: a Mataró, on la nena ha conegut els gegants i tota la fauna per les Santes; i a casa la tieta Anna, on ha establert una major relació tant amb la cosineta com amb els animals. També hem estat força amb la iaia... I, bé, m'agrada que per uns dies puguem gaudir d'estar prop dels meus, que l'Anna se'n senti part, que conegui les arrels mataronines i també que aprengui dels avis i tiets. De fet espero que, a mig o llarg termini, pugui passar part dels estius allà mentre el papa i la mama treballem.

Al Pirineu en família

Aquestes vacances al Pallars Sobirà, malgrat ha plogut i ha fet núvol cada dia!, han estat una nova oportunitat per relacionar-nos amb la natura (ja veieu, amb els cavalls, les ovelles, etc) i per retrobar-nos tots tres. Ei, que ja som una família amb totes les de la llei!!!

De fet, que tinguem la sentència d'adopció i l'Anna porti oficialment els nostres cognoms, a la pràctica, no ha canviat res. Suposo que és com quan una parella que fa temps que s'estimen i viuen junts... decideixen casar-se: una mena de reforç i incentiu per al compromís i vincles que ja hi havia, no?

Llenguatge

Gat, Lola, cotxe... són algunes de les coses que l'Anna ja diu. Anomena els familiars, alguns objectes quotidians, animals, aliments... i comença a unir mots: "vull aigua", "mama vine", "hola papa", "ja està"; també comença a interpretar cançons!

Ara bé, no l'entén gairebé ningú més que sa mare. He comptat uns 50 mots, però probablement no més de 20 són intel·ligibles per a la resta... Bé, és un procés lent si voleu, però realment interessant. Un cop més, flipo amb el desenvolupament de l'infant. Tal vegada el que més m'agrada d'aquesta etapa tan esgotadora (que siguin "belluguets" requereix una energia que em manca!) sigui la possibilitat de començar a DIALOGAR amb la meva filla. Sí, la comunicació que a l'inici es basava en el tacte, el gest, el plor, etc, ara pren formes força més sofisticades; ara pren formes específicament humanes: el llenguatge no només ens permet expressar sinó també activitats tan pròpies de la nostra espècie com són raonar o pactar.

Per cert, avui hem anat a cal metge per fer la revisió dels 18 mesos i tot està correcte, llevat dels antibiòtics que li han receptat pel refredat - mal d'orella.

El primer trau

L'Anna està començant a fer amistats al veïnat. El jardí s'hi presta, ara que hi ha la tanca... Però els perills són arreu per una vaileta que no para de moure's, enfilar-se, experimentar tota mena de desplaçaments i exercitar la coordinació per adquirir majors habilitats psicomotrius.

És clar que, una hora o altra, una es cansa i ja no coordina tant... Així és com diumenge passat vam haver de córrer a urgències per tal que li cosissin un trau al mig del front. Com que era la primera vegada, l'hemorràgia ens va espantar, però tant de bo tots els accidents fossin com aquest.

Embrutar-se

La nena va perdre pes amb uns dies de vòmits i diarrea, però el va recuperar després ràpidament menjant el doble de l'habitual.

Primavera ha estat igual a passar hores al jardí. Hi troba les plantes, els ocells, insectes, la terra, l'aigua... el fangueig! El nostre bitxo m'ajuda en les tasques de jardineria... ni cinc minuts no aguanta neta!!!
Creieu que és educatiu deixar-la que s'embruti?

S'acaba l'hivern

La nevada del 8 de març no l'oblidarem: blancor, aïlament, espelmes, arbres caiguts, dutxes amb aigua de neu fosa... la nena veia que els interruptors no feien res, que els pares estaven inquiets i el germà desconegut (sense ordinador ni tele, va trobar un entreteniment a jugar amb ella!)

Aquest episodi ha representat el final d'un hivern que se m'ha fet molt llarg. Ara l'Anna ja es coneix la casa pam a pam; li calia poder començar a explorar l'exterior.

"Compte! Podries caure"

Aquests dies pseudoprimaverals que ens ha fet, i que tant benvinguts han estat, la nostra petita trapella ha redescobert l'hort, el galliner, el jardí... Sort que l'avi està treballant per posar-hi alguna tanca, perquè hi ha un munt de perills!

Com a alternativa al fatalista i tan freqüent "cauràs, et faràs mal" (que acaba essent veritat) prefereixo avisar la nena dels riscos que corre per tal que prengui part activa a tenir cura de sí mateixs. Això no treu que caldrà estar atents en tot moment; però espero que n'hi hagi prou de vigilar-la a alguns metres de distància per tal que pugui gaudir de l'autonomia que li proporciona caminar.

Primer plat trencat

Aquest "bitxo" ja ha trencat el seu primer plat quan remenava (per variar!) els armaris de la cuina: es veia a venir... És que no para, la noieta. És realment esgotadora, aquesta etapa. Però segueix menjant bé i dormint bé; o sia que no em queixo!

L'Anna ja camina

Com heu vist, fa mesos que no tinc temps d'escriure al bloc. I no és que no tingui coses per explicar: el primer aniversari de la nena, el primer aniversari amb nosaltres, les vacances a Granada, les cel·lebracions familiars de Nadal, la nova cosineta, les primeres passes.
Està feta una trapella que tot ho remena. I em fa "enfadar" a l'hora de menjar perquè ho deixa tot fet una porqueria: com que ho vol fer sola, amb la forquilla, la cullera o les mans... imagineu-vos-ho! Des que va tenint dents, vol mossegar i s'entrena a mastegar; i, és clar, tendeix a rebutjar els purès. Suposo que "ja ho ha de fer", com se sol dir.
Demà anem al jutjat, a declarar que estem disposats a adoptar-la. La sentència està més a prop. Esperem que no hi hagi cap problema i ben aviat pugui dur els nostres cognoms definitivament.