Tota energia

Si darrerament no penjo fotos és perquè totes em surten mogudes! És que no para, no para quieta... Tota l'energia que li sobra em manca a mi. I tampoc no calla: tot el dia canta i xerra com una cotorra!!! I el problema és que m'està costant posar-li límits perquè no m'escolta, de fet, penso que de vegades ni tan sols em sent, absorta com està en les seves històries, la seva fantasia.

En el que hem millorat, lentament, és en el son: cada cop es desperta (i em desperta) menys vegades. Mica en mica, aprèn a agafar un mocador de la tauleta de nit, a encendre el llumet per buscar el peluix quan l'ha perdut, o per beure del got d'aigua que també té a la tauleta... tot i que encara no és prou autònoma  per anar a fer un pipí tota sola de nit, encara no acaba de saber posar-se les sabatilles... Quanta paciència que cal! Però que maca que és!

Ploramiques

Un dels objectius que m'he plantejat aquestes vacances és acabar amb aquest rotllo ploramiques que porta la meva filla. Es veu que és la manera més fàcil d'aconseguir l'atenció de la mare -per culpa meva és clar- tant de dia com de nit... I ja en tinc més que suficient!!! Ara m'esforço per deixar-la que faci el ploricó, miro de no reaccionar si no em reclama d'una manera més acceptable, a través del llenguatge. Està costant, però anem millorant. De nit és més difícil perquè, amb tal que no desperti son pare (que va tan i tan cansat) li dóno el que em demani... Contradiccions de l'educació i la vida!

Però hi ha més plors. El de llàgrima sincera: sempre ha estat una nena molt espantadissa, que sembla que encara pateixi algun sentiment d'abandó en el fons del seu cor o el seu inconscient. I el plor de les pataletes: aquest inclou crits importants però poques llàgrimes, i d'aquest en tenim sovint també darrerament... perquè un altre dels objectius de les vacances és que la nena entengui que no fer cas a la mare té conseqüències.

Rodamon

Viatjar és una de les activitats més enriquidores, educatives, sanes i divertides que conec. De la mateixa manera que els meus pares m'ho van facilitar, nosaltres hem anat fent un petit viatge amb l'Anna cada mig any: al Pallars, a les Terres de l'Ebre, a Andalusia, a Canàries... I aquest cop a Marràqueix. A la foto la veieu en una excursió per l'Alt Atles, al peu del Toubkal. Per fortuna, i malgrat la calor, no vam patir cap diarrea ni altres ensurts; s'adapta com un camaleó, la nostra valenta!

Benvingut l'estiu!

Avui he començat a treballar després d'unes vacancetes a Marroc que ja us explicaré.
Però avui ha començat l'estiu, i nosaltres n'estem molt contentes!
Demà és el darrer dia de l'Anna a la llar d'infants; passat l'estiu s'incorporarà a P3, a "l'escola dels grans"...

Secrets

-Està mimada, aquesta nena. L'estàs malacostumant.
-Vols dir? Em sembla que ho necessita... Mica en mica, home.

El que no solem confessar moltes mares (perquè sembla que la societat no ho vol sentir) és que ens encanta abraçar els nostres fills, agafar-los a coll, adormir-nos amb ells, cantar-los cançons, fer-los petons...

I em temo que els papes tenen un altre secret: estan gelosos de la mainada, perquè la relació de parella, siguem sincers, ja no és la que era. Però això... ens ho podem currar per ambdues bandes, no?

Hem tret bolquers.

Un pas més en el creixement i una major autonomia de l'Anna. Ella, ben contenta amb les seves calcetes. Però, de moment (els vam treure ahir) anem a 3 mudes per dia. Ja sé que cal tenir paciència, però quilos, tones més aviat!!! Perquè, des que està a l'etapa del no, en què l'infant practica la contraposició a l'adult, que déu n'hi dó el que em costa no acabar-la... De piles també me'n falten: les acabo abans que ella (de vegades m'adormo explicant-li el conte de bona nit). I és que haver après a saltar, sembla que li hagi donat ales: corre, balla, s'enfila, provoca el gos, xerra, canta... D'on treu tanta energia?

Es fa gran...

Cel·lebrem que l'Anna ha superat la seva addicció al xumet!!! Un gran què, que dormi sense pipa!!!

La pipa s'ha anat fent petita a mesura que ella es va fent gran (aquesta estratègia ha resultat)...

I aquí la veieu, amb nens i nenes més grans, satisfeta d'uns avenços que ja pot expressar amb paraules. Perquè l'evolució del seu llenguatge és important: sap demanar; sap explicar qui és qui, què menja, què fem i moltes altres coses; utilitza els temps present, passat i futur, i també el subjuntiu... A més, té força control d'esfínters: aviat treurem bolquers.

Per cert, la foto és de l'aniversari de la cosineta Duna, una festa preciosa a la granja escola La Perdiu, a l'Alt Empordà.

Càrrega doble

Gratificant però alhora pesada és la càrrega que duem moltes dones com jo quan tenim fills...

I és que, com a filles, hem heretat la idealització de la mare amb dedicació absoluta; però, com a dones del segle XX, som hereves de la lluita feminista per l'alliberament de la dependència del mascle.

Volem tenir un paper actiu en la societat, en la producció, encara que no se'ns acaba de descarregar de les tasques reproductives; som cuidadores fins al preu de descuidar-nos, perquè no s'han produït encara "les transformacions estructurals que permetin realment unes condicions dignes per dur a terme l'exercici de la criança, sense renunciar de manera permanent a la realització en altres plans de l'existència". Ho diu Gemma Cànovas, que parla de "generació frontisa" en un llibre que aviat us comentaré.

Saturada d'emocions

Des del final de trimestre a l'escola-bressol, tot ha estat un continu d'emocions fortes per a ella: Tió, família, avió, barco, viatge a Canàries amb el papa i la mama, "campanades" de Cap d'Any, cavalcada i regals de Reis... Realment, ha estat molt bonic compartir aquestes festes amb la xerrameca de casa. Però també hi ha hagut panxa "plena", poca gana, ploriqueigs, poca son i fins i tot un episodi de terror nocturn.

Per si algú no ho sap, el que s'anomena així és una alteració del son relativament freqüent en infants de 2 a 5 anys. Es produeix quan, degut a un excés de cansament (físic o mental), la criatura dorm tan profundament que té dificultats per passar de la fase IV de son profund a una fase de son més lleuger. Les manifestacions físiques del terror nocturn són alarmants: l'Anna plorava desconsoladament, cridava, i es veu que poden arribar a fer-se mal, perquè hi ha agitació motriu (en el son profund, al contrari que en fase REM, ens podem moure). Semblen desperts però ni ens reconeixen ni demà se'n recordaran... Paciència i, simplement, estar al seu costat discretament: en 10-20 minuts es tornarà a adormir.

'