A l'hospital

Ja ha passat. L'operació per reparar l'hèrnia va anar bé i l'endemà l'Anna estava com si no hagués passat res. Però per a mi va ser una nova experiència, un petit trasbals... Sort que hi havia el pare i l'avi de la criatura; també els nostres amics treballadors del propi hospital, la companyia dels quals va ser molt tranquilitzadora! Tot i així, haig de reconèixer que em vaig posar nerviosa quan vaig saber que la meva filla hauria de passar gana unes quantes hores. I és que hi ha professionals (metges, infermeres, etc) ben trempats, flexibles, acollidors; però també n'hi ha d'absurdament rígids i notablement desagradables: és el cas de la que em va donar lliçons de com agafar, rentar, atendre la meva nena; després la vaig sentir esbroncar una altra mare per dormir amb el seu fill!

Oferir nous aliments

Moltes mares (i pares) es preocupen perquè els seus fills no mengen prou, no els agrada la fruita, no mengen verdura... No sé si nosaltres tindrem aquest problema: de moment hem començat a introduir els cereals en un dels biberons diaris i li han encantat!

He disfrutat molt llegint el llibre "El meu nen no menja" de Carlos González (veieu enllaç clicant sobre el títol del missatge). Perquè és amè, està escrit amb sentit de l'humor, per desdramatitzar, amb molts exemples i m'ha desmuntat una pila de creences. Per començar recorda que són els gens -i no pas la quantitat d'aliments- els que determinen com es farà de gran el nadó. Aquest defensor aferrissat de l'alletament matern assegura que, com les cries d'altres animals, els infants disposen de mecanismes per triar la seva dieta correctament: ho poden fer des que neixen canviant la composició de la llet materna! Si el nen no vol purès probablement és perquè li cal llet, que porta moltes més calories i és la principal necessitat els primers anys de vida. L'autor ens fa reflexionar entorn al fet que sovint (per qüestions culturals) volem entaforar als fills quantitats de menjar que no corresponen a les seves necessitats reals o els obliguem a ingerir determinats aliments tot creant un problema allà on no n'hi havia cap. Diu que MAI NO S'HA D'OBLIGAR els nens a menjar... que no vol dir que li deixis menjar llaminadures! Cal oferir-li nous aliments, coses nutritives, però oferir vol dir que si les vol bé i si no també.

L'adolescent, absent

Fa mesos que vull penjar una foto de la meva filla amb el seu germà adolescent. Però m'he donat per vençuda: entre que està poc a casa (sobretot des que torna a viure amb sa mare) i que sembla passar de la nena... no hi ha manera d'enxampar-los junts. Va totalment a "la seva bola"!
Segons la Psicologia del Desenvolupament això és ben normal. L'adolescència és un moment vital de canvis en el qual es forma la primera identitat adulta i s'adquireixen noves capacitats de pensament. Hi ha però unes característiques que són pròpies de l'edat i transitòries: la importància del present; la sensació d'invulnerabilitat (per això hi ha tant accidents de moto); l'audiència imaginària (creuen que tothom els mira), la faula personal (pensen que allò que els passa és únic, irrepetible); i l'egocentrisme. De vegades interpretem aquesta darrera com a egoisme però no, perquè ja ho comparteixen el que els interessa...; el problema és la dificultat que manifesten per sortir del seu propi punt de vista, del seu cap "de pardalets" caòtic i "en ebullició".
Amb el fill del teu company, tanmateix, no es pot fer ni d'educadora ni de mare. Ja us asseguro que és ben difícil plantejar-s'hi qualsevol tasca educativa més enllà d'establir algunes normes bàsiques de convivència.