Un nou aprenentatge, una oportunitat de desenvolupament

Avui l'Anna compleix 2 mesos. Però la foto és d'ahir, que feia molt bon dia i vam anar a passejar pel bosc, ben abrigats. Avui està com el temps, no gaire fina, ha vomitat una mica i tot. No és fàcil saber per què plora, si té còlics o restrenyiment, si li molesten els mocs o és que està tipa, si l'aigua és massa freda o massa calenta... Cal aprendre el seu "idioma", el dels plors, els gestos i les ganyotes amb què s'expressa, o sia adquirir una particular sensibilitat. A més de discernir si té algun malestar, convé saber què fer per prevenir-lo o aliviar-lo, aprendre una sèrie de tècniques, massatges, postures, etc. I sobretot prendre consciència de la responsabilitat tan gran que representa, de la dependència que el nadó té de tu, de la libertat que es perd...
Estic convençuda que la maternitat (i tot l'estrès que, com qualsevol canvi, comporta) és una nova oportunitat de desenvolupament personal: un nou rol que requereix un nou esforç, un nou aprenentatge. Està clar que els fills aprenen amb els pares però cal reconèixer que els pares també aprenem -i molt!- amb els fills.

Instint maternal

Quanta tendresa! L'Anna té un pare molt carinyós que, a més, és els que dónen algun biberó cada dia i canvien bolquers si cal.
Però... com és que sempre em desperto jo abans que ell quan la nena plora o gemega? Ho he sentit dir a moltes mares. I diuen que és un "instint" que els homes no tenen. Volen dir que les femelles ho duem als gens? O potser és una qúestió cultural, adquirida a través d'incomptables generacions d'una determinada distribució sexual de rols?
Em pregunto de què depèn...

Alletament matern

Li hagués pogut donar el pit. No vaig assabentar-me fins tard que l'hormona que fa pujar la llet és independent de l'embaràs i que, per tant, les mares adoptives també podríem donar de mamar. Es veu que cal, però, molta estimulació: suport de la parella; massatges al mugró; l'aparell d'extracció que fan servir les que en tenen molta; i posar-te la nena a la teta cada vegada que té gana. Segons m'he informat, la llet pot trigar a venir al pit dues o més setmanes, durant les quals, per evitar que el nadó es cansi de xuclar en va, t'has de penjar un altre artilugi (es diu "relactador") que fa caure sobre el mugró llet de biberò gota a gota: enganyes la criatura i així no deixa d'estimular-te succiona que succiona.
El problema és que l'Anna ja s'havia acostumat a la tasca fàcil de xuclar tetina de biberó. I també que era massa petita per fer-li passar gana durant el temps que jo trigués a tenir llet -si és que n'arribava a tenir, perquè no se'n coneixen gaire casos. Es veu que si ara trigo una mitjana de 30 min. per cadascun dels 8 àpats diaris, d'aquella manera podria trigar 1 hora cada cop... Ja vaig prou de bòlit i ja arrossego prou son com per estressar-me amb aquest tema, vaig valorar. I a més de la inversió de temps hi havia l'econòmica...
Malgrat tot, em sap greu haver pres la decisió de deixar-ho córrer. Perquè he perdut l'oportunitat de transmetre a la meva filla els anticossos que jo porto a la sang, o sia unes bones defenses contra els virus que corren per aquí. Pel que fa a l'altre gran avantatge que assenyalen els defensors de l'alletament matern, l'establiment de vincles personals forts, no em preocupa tant: em veig en cor d'aconseguir-ne per altres vies, tot compartint moltes altres coses.

Mig metre i 3,5 quilos

Aquí on la veieu, aquesta "flamenca" ja pesa 3.540 g. i medeix 50 cm! Tot un èxit de creixement segons la infermera. Avui, que l'Anna fa un mes i mig (un mes just que la vam conèixer), hem anat al CAP i la veritat és que ens han tranquil·litzat força: l'acnè del lactant és normal, les glopades són normals, què podem fer quan té mal de panxa, com ajudar-la a anar de ventre...
El que em preocupa és l'hora del bany, que se la passa plorant. Per mi hauria de ser un dels millors moments del dia: contacte pell a pell, aigüeta, massatge... Per ella, en canvi, es veu que és una tortura! I no sé per què. Potser és una qüestió de temperatura: ja miro que l'aigua no estigui massa freda ni massa calenta, i tenir el cuarto de bany atemperat... però la nena no està a gust. Què deu ser???

Cal tota una tribu

Amb tantes iaies, tietes, avis, oncles, etc, em sembla que a l'Anna no li faltarà l'afecte necessari per adquirir una bona seguretat emocional. Sempre a coll d'un o altre!
...Això em recorda la tradició oest-africana segons la qual el nen va de cos en cos, de falda en falda dels parents. A través d'aquest contacte físic desenvolupa un fort sentiment de pertinença al llinatge, cosa molt important en aquelles societats. Coneixeu el proverbi africà que diu que per educar un infant cal tota una tribu? Bé, si us interessés el tema us puc passar bibliografia.
Tornant a nosaltres, els occidentals ens vam inventar l'escola, les identitats nacionals, les de classe... i la família va començar a "passar de moda". Després, a l'era post-industrial, la societat (líquida que diu Bauman) ha anat fent desaparèixer tots els vincles sòlids que ens feien sentir part d'algun "nosaltres". Penso que cal recuperar-los. Apostem d'entrada pel de la família!

El plor i altres formes de comunicació

L'Anna ja té més d'un mes i comença a "dir-nos" cosetes. Principalment a través del plor, ens reclama atenció o ens comunica que té gana, que li molesta el bolquer brut, els mocs o que té mal de panxa. Però quan està tranquil·la o satisfeta també ens ho fa saber: amb els ulls oberts o tancats, fa ganyotes diverses, entre elles el SOMRIURE... Encara no sap el valor social que té en la nostra cultura!

I tanmateix és dur

Revetlla de Cap d'Any: com un liró. Les altres nits, plora que plora. I no ens perdona cap biberó: el reclama puntualment cada 3 hores...Estic força esgotada. Passada l'eufòria dels primers dies, apareix la cara dura de la maternitat. Si no fos perquè ja me l'estimo amb passió...!