Donem-hi la volta!

Hi ha un text de la Sílvia Marty que comença així:

Si em canso de lluitar cada matí per vestir, pentinar i rentar els meus fills, és perquè tinc la fortuna d'ésser a casa amb ells a aquella hora, i no al bell mig d'una retenció de trànsit dins el cotxe o l'autobús.

Si m'enfado perquè el menut aboca la llet del got de vidre i s'embruta tota la samarreta, és perquè està aprenent a esmorzar sol, i ho fa prou bé, ja que alguns dies no li'n cau ni una gota.

Si em treu de polleguera que no vulgui posar-se l'abric i sortir de casa quan hem de fer-ho, és perquè s'ho passen molt bé jugant amb el que el seu pare i jo posem al seu abast, i perquè casa nostra no els cau a sobre...

Algú s'anima a redactar-ne més paràgrafs?

Una lliçó (o és que estic sensible a una qüestió que m'acomplexa)

Sovint, quan veu que m'enfado, l'Anna para i em diu "mama, contenta!"...

Aquest cop se m'estava acabant la paciència davant les marranades de la nena a taula. Veu que m'emprenyo i reacciona: "guaaapa" i em fa una carícia. Llavors em toca el front tot resseguint, amb el dit, les arrugues que hi tinc i fa posat d'enfadada. Ho fa molt bé: fa morros, plega els braços o es posa les mans a la cintura, i arrufa les celles que fa mitja por!

Em temo que m'enfado massa, penso que això és el que m'està dient...