L'adolescent, absent

Fa mesos que vull penjar una foto de la meva filla amb el seu germà adolescent. Però m'he donat per vençuda: entre que està poc a casa (sobretot des que torna a viure amb sa mare) i que sembla passar de la nena... no hi ha manera d'enxampar-los junts. Va totalment a "la seva bola"!
Segons la Psicologia del Desenvolupament això és ben normal. L'adolescència és un moment vital de canvis en el qual es forma la primera identitat adulta i s'adquireixen noves capacitats de pensament. Hi ha però unes característiques que són pròpies de l'edat i transitòries: la importància del present; la sensació d'invulnerabilitat (per això hi ha tant accidents de moto); l'audiència imaginària (creuen que tothom els mira), la faula personal (pensen que allò que els passa és únic, irrepetible); i l'egocentrisme. De vegades interpretem aquesta darrera com a egoisme però no, perquè ja ho comparteixen el que els interessa...; el problema és la dificultat que manifesten per sortir del seu propi punt de vista, del seu cap "de pardalets" caòtic i "en ebullició".
Amb el fill del teu company, tanmateix, no es pot fer ni d'educadora ni de mare. Ja us asseguro que és ben difícil plantejar-s'hi qualsevol tasca educativa més enllà d'establir algunes normes bàsiques de convivència.