3/6/10

Llenguatge

Gat, Lola, cotxe... són algunes de les coses que l'Anna ja diu. Anomena els familiars, alguns objectes quotidians, animals, aliments... i comença a unir mots: "vull aigua", "mama vine", "hola papa", "ja està"; també comença a interpretar cançons!
Ara bé, no l'entén gairebé ningú més que sa mare. He comptat uns 50 mots, però probablement no més de 20 són intel·ligibles per a la resta... Bé, és un procés lent si voleu, però realment interessant. Un cop més, flipo amb el desenvolupament de l'infant. Tal vegada el que més m'agrada d'aquesta etapa tan esgotadora (que siguin "belluguets" requereix una energia que em manca!) sigui la possibilitat de començar a DIALOGAR amb la meva filla. Sí, la comunicació que a l'inici es basava en el tacte, el gest, el plor, etc, ara pren formes força més sofisticades; ara pren formes específicament humanes: el llenguatge no només ens permet expressar sinó també activitats tan pròpies de la nostra espècie com són raonar o pactar.
Per cert, avui hem anat a cal metge per fer la revisió dels 18 mesos i tot està correcte, llevat dels antibiòtics que li han receptat pel refredat - mal d'orella.

13/5/10

El primer trau

L'Anna està començant a fer amistats al veïnat. El jardí s'hi presta, ara que hi ha la tanca... Però els perills són arreu per una vaileta que no para de moure's, enfilar-se, experimentar tota mena de desplaçaments i exercitar la coordinació per adquirir majors habilitats psicomotrius.
És clar que, una hora o altra, una es cansa i ja no coordina tant... Així és com diumenge passat vam haver de córrer a urgències per tal que li cosissin un trau al mig del front. Com que era la primera vegada, l'hemorràgia ens va espantar, però tant de bo tots els accidents fossin com aquest.

20/4/10

Embrutar-se


La nena va perdre pes amb uns dies de vòmits i diarrea, però el va recuperar després ràpidament menjant el doble de l'habitual.
Primavera ha estat igual a passar hores al jardí. Hi troba les plantes, els ocells, insectes, la terra, l'aigua... el fangueig! El nostre bitxo m'ajuda en les tasques de jardineria... ni cinc minuts no aguanta neta!!!
Creieu que és educatiu deixar-la que s'embruti?

31/3/10

S'acaba l'hivern

La nevada del 8 de març no l'oblidarem: blancor, aïlament, espelmes, arbres caiguts, dutxes amb aigua de neu fosa... la nena veia que els interruptors no feien res, que els pares estaven inquiets i el germà desconegut (sense ordinador ni tele, va trobar un entreteniment a jugar amb ella!)
Aquest episodi ha representat el final d'un hivern que se m'ha fet molt llarg. Ara l'Anna ja es coneix la casa pam a pam; li calia poder començar a explorar l'exterior.

7/3/10

"Compte! Podries caure"

Aquests dies pseudoprimaverals que ens ha fet, i que tant benvinguts han estat, la nostra petita trapella ha redescobert l'hort, el galliner, el jardí... Sort que l'avi està treballant per posar-hi alguna tanca, perquè hi ha un munt de perills!
Com a alternativa al fatalista i tan freqüent "cauràs, et faràs mal" (que acaba essent veritat) prefereixo avisar la nena dels riscos que corre per tal que prengui part activa a tenir cura de sí mateixs. Això no treu que caldrà estar atents en tot moment; però espero que n'hi hagi prou de vigilar-la a alguns metres de distància per tal que pugui gaudir de l'autonomia que li proporciona caminar.

19/2/10

Primer plat trencat

Aquest "bitxo" ja ha trencat el seu primer plat quan remenava (per variar!) els armaris de la cuina: es veia a venir... És que no para, la noieta. És realment esgotadora, aquesta etapa. Però segueix menjant bé i dormint bé; o sia que no em queixo!

3/2/10

L'Anna ja camina

Com heu vist, fa mesos que no tinc temps d'escriure al bloc. I no és que no tingui coses per explicar: el primer aniversari de la nena, el primer aniversari amb nosaltres, les vacances a Granada, les cel·lebracions familiars de Nadal, la nova cosineta, les primeres passes.
Està feta una trapella que tot ho remena. I em fa "enfadar" a l'hora de menjar perquè ho deixa tot fet una porqueria: com que ho vol fer sola, amb la forquilla, la cullera o les mans... imagineu-vos-ho! Des que va tenint dents, vol mossegar i s'entrena a mastegar; i, és clar, tendeix a rebutjar els purès. Suposo que "ja ho ha de fer", com se sol dir.
Demà anem al jutjat, a declarar que estem disposats a adoptar-la. La sentència està més a prop. Esperem que no hi hagi cap problema i ben aviat pugui dur els nostres cognoms definitivament.