20/4/10

Embrutar-se


La nena va perdre pes amb uns dies de vòmits i diarrea, però el va recuperar després ràpidament menjant el doble de l'habitual.
Primavera ha estat igual a passar hores al jardí. Hi troba les plantes, els ocells, insectes, la terra, l'aigua... el fangueig! El nostre bitxo m'ajuda en les tasques de jardineria... ni cinc minuts no aguanta neta!!!
Creieu que és educatiu deixar-la que s'embruti?

31/3/10

S'acaba l'hivern

La nevada del 8 de març no l'oblidarem: blancor, aïlament, espelmes, arbres caiguts, dutxes amb aigua de neu fosa... la nena veia que els interruptors no feien res, que els pares estaven inquiets i el germà desconegut (sense ordinador ni tele, va trobar un entreteniment a jugar amb ella!)
Aquest episodi ha representat el final d'un hivern que se m'ha fet molt llarg. Ara l'Anna ja es coneix la casa pam a pam; li calia poder començar a explorar l'exterior.

7/3/10

"Compte! Podries caure"

Aquests dies pseudoprimaverals que ens ha fet, i que tant benvinguts han estat, la nostra petita trapella ha redescobert l'hort, el galliner, el jardí... Sort que l'avi està treballant per posar-hi alguna tanca, perquè hi ha un munt de perills!
Com a alternativa al fatalista i tan freqüent "cauràs, et faràs mal" (que acaba essent veritat) prefereixo avisar la nena dels riscos que corre per tal que prengui part activa a tenir cura de sí mateixs. Això no treu que caldrà estar atents en tot moment; però espero que n'hi hagi prou de vigilar-la a alguns metres de distància per tal que pugui gaudir de l'autonomia que li proporciona caminar.

19/2/10

Primer plat trencat

Aquest "bitxo" ja ha trencat el seu primer plat quan remenava (per variar!) els armaris de la cuina: es veia a venir... És que no para, la noieta. És realment esgotadora, aquesta etapa. Però segueix menjant bé i dormint bé; o sia que no em queixo!

3/2/10

L'Anna ja camina

Com heu vist, fa mesos que no tinc temps d'escriure al bloc. I no és que no tingui coses per explicar: el primer aniversari de la nena, el primer aniversari amb nosaltres, les vacances a Granada, les cel·lebracions familiars de Nadal, la nova cosineta, les primeres passes.
Està feta una trapella que tot ho remena. I em fa "enfadar" a l'hora de menjar perquè ho deixa tot fet una porqueria: com que ho vol fer sola, amb la forquilla, la cullera o les mans... imagineu-vos-ho! Des que va tenint dents, vol mossegar i s'entrena a mastegar; i, és clar, tendeix a rebutjar els purès. Suposo que "ja ho ha de fer", com se sol dir.
Demà anem al jutjat, a declarar que estem disposats a adoptar-la. La sentència està més a prop. Esperem que no hi hagi cap problema i ben aviat pugui dur els nostres cognoms definitivament.

18/11/09

I què fer quan no pot?

Quan la criatura gemega o rondina expressant impotència, què fem? Li solucionem el problema, per exemple donant-li aquell objecte que no pot abastar? La deixem "que s'espavili" i si no se'n surt "aíxí és la vida"? ... Suposo que el més adequat és ajudar-la per tal que ella pugui aconseguir allò que volia, de manera que es reforçarien les seves seguretat i autoestima.
Però no sempre està tan clar, oi?

15/11/09

"Ho-toco-tooot"

Em sembla que és l'única paraula amb sentit que diu! Realment està feta una trapella: remena tot el que pot... I si no pot, expressa la sensació d'impotència amb un gemec que ja vaig coneixent perquè és diferent dels que es poden interpretar com "tinc son" o "tinc gana" o "m'he fet mal".
Potser és això el que em crida més l'atenció del desenvolupament de l'infant fins el primer any: l'aparició de la voluntat. L'Anna ja no és una bebè que es deixa fer sinó una nena que fa, que es mou, que desitja, que busca, que no para!!!