2/10/10

"Meu!"

L'Anna ha après a dir la paraula màgica durant aquestes primeres setmanes a l'escola-bressol.
Els homes, veieu, no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d'aquest o d'aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: "el meu", "la meva", "els meus"... (TOLSTOI: Història d'un cavall)

8/9/10

Queixar-se o parlar

"Demana ajut quan el necessita; i quan no, també." Això deia de l'Anna l'informe que l'educadora de l'escola-bressol va fer a final de curs. Però jo vaig pensar... "i tu qui ets per jutjar el que és o no una necessitat de l'altre?"
Sigui com sigui, el que intento és que l'Anna aprengui a dir què li passa, a demanar ajuda amb paraules, enlloc de somicar, cridar o ploriquejar (recursos fàcils però poc específics i no acceptats socialment).
Ara bé, sincerament, sóc un bon exemple? Doncs... una cop més, els fills ens fan de mirall: déu n'hi dó si en sóc de rondinarie! Quantes vegades acabo estalviant-me la conversa que caldria amb aquell amb qui m'he enfadat!

25/8/10

Xafogor en temps de crisi

"La crisi" no és només quedar-se sense feina o que t'abaixin el salari; no és tan sols haver de renunciar als capricis i fer números quan vas a plaça. És també una reducció de jornada laboral i sou paradoxalment acompanyada d'un increment de maldecaps; és sentir-se atrapada entre les exigències de l'economia i les de la maternitat... Aquesta situació, quan coincideix amb una tarda de calor tan enganxifosa com la d'avui, en què la nena no dorm, no menja bé, es posa pesadeta... resulta quasi IN-SU-POR-TA-BLE.
Molts sabeu de què parlo, oi?

2/8/10

Dormir sense llàgrimes

És el títol d'un llibre de Rosa Jover que explica coses sobre el son infantil que mai m'havia ni preguntat.
Recordo que quan l'Anna era nadona molta gent em deia "es porta bé?" per referir-se a si dormia (o sigui, si ens deixava dormir a les nits)... I és que sovint fem un problema d'un comportament normal dels nens, només perquè ens resulta incòmode.
L'autora d'aquest text -psicopediatra- proporciona prou informació com perquè puguem saber si al nostre fill li passa alguna cosa o simplement dorm com correspon a la seva edat. També proposa solucions. Això sí, bàsicament en la línia naturalista de C. González i en oposició a l'Estivill, del qual fa una crítica contundent no només per cruel i antinatural sinó que pràcticament l'acusa de plagi.
Us en recomano la lectura: l'he trobada entretinguda i molt útil!

1/8/10

Uns dies al "poble" de la mama

Com que faig vacances, hem passat uns dies al Maresme: a Mataró, on la nena ha conegut els gegants i tota la fauna per les Santes; i a casa la tieta Anna, on ha establert una major relació tant amb la cosineta com amb els animals. També hem estat força amb la iaia... I, bé, m'agrada que per uns dies puguem gaudir d'estar prop dels meus, que l'Anna se'n senti part, que conegui les arrels mataronines i també que aprengui dels avis i tiets. De fet espero que, a mig o llarg termini, pugui passar part dels estius allà mentre el papa i la mama treballem.

17/7/10

Al Pirineu en família

Aquestes vacances al Pallars Sobirà, malgrat ha plogut i ha fet núvol cada dia!, han estat una nova oportunitat per relacionar-nos amb la natura (ja veieu, amb els cavalls, les ovelles, etc) i per retrobar-nos tots tres. Ei, que ja som una família amb totes les de la llei!!!
De fet, que tinguem la sentència d'adopció i l'Anna porti oficialment els nostres cognoms, a la pràctica, no ha canviat res. Suposo que és com quan una parella que fa temps que s'estimen i viuen junts... decideixen casar-se: una mena de reforç i incentiu per al compromís i vincles que ja hi havia, no?

3/6/10

Llenguatge

Gat, Lola, cotxe... són algunes de les coses que l'Anna ja diu. Anomena els familiars, alguns objectes quotidians, animals, aliments... i comença a unir mots: "vull aigua", "mama vine", "hola papa", "ja està"; també comença a interpretar cançons!
Ara bé, no l'entén gairebé ningú més que sa mare. He comptat uns 50 mots, però probablement no més de 20 són intel·ligibles per a la resta... Bé, és un procés lent si voleu, però realment interessant. Un cop més, flipo amb el desenvolupament de l'infant. Tal vegada el que més m'agrada d'aquesta etapa tan esgotadora (que siguin "belluguets" requereix una energia que em manca!) sigui la possibilitat de començar a DIALOGAR amb la meva filla. Sí, la comunicació que a l'inici es basava en el tacte, el gest, el plor, etc, ara pren formes força més sofisticades; ara pren formes específicament humanes: el llenguatge no només ens permet expressar sinó també activitats tan pròpies de la nostra espècie com són raonar o pactar.
Per cert, avui hem anat a cal metge per fer la revisió dels 18 mesos i tot està correcte, llevat dels antibiòtics que li han receptat pel refredat - mal d'orella.