30/9/16

Cal el compromís de tots


Segons estudis recents, la mitjana de nois i noies que abandona els estudis és del 20% -que ja és preocupant- però la xifra es duplica entre les famílies més pobres i les d'origen estranger. Cases on tenen prou feina a alimentar els fills i pagar l'habitatge és impossible que puguin pagar excursions, activitats extraescolars o el cost (sovint vergonyosament astronòmic) dels llibres de text per als seus fills.
Com abans de la democràcia, només els fills de "bona" família podran anar a la universitat. S'esvaeix la igualtat d'oportunitats que el dret a l'educació havia de garantir. S'esvaeix... no perquè els mestres no facin bé la seva feina, sinó perquè no són mags, perquè manquen recursos: manquen mestres per poder atendre la diversitat, manquen aules d'acollida, formació als pares i mares que la necessiten, manquen beques...
Ja està bé que parlem de renovació però, per assolir l'èxit escolar de la mainada, tinguem clara una cosa: cal que pares, mestres, administracions... tots fem pinya!

16/9/16

El camí de l'autonomia


Avui l'Anna ha anat sola a l'escola per primer cop. Jo he marxat a dos quarts de nou, tot deixant-la que acabés d'esmorzar i preparar-se... A les 9 arribava a clase puntualment i tranquil·la.
Hem celebrat aquest nou èxit, aquesta nova responsabilització: no es tracta només de saber anar pel carrer sinó també de controlar el temps! Ho celebrem d'una banda perquè a més autonomia de la filla, més llibertat per a la mare (d'aquesta manera tinc temps d'anar a treballar en bicicleta, que fer exercici em feia molta falta!)
Però també perquè em sento orgullosa d'ella, de que es vagi fent gran. I penso que aquestes coses, cal explicitar-les.

1/9/16

Treballadors, mans a l'obra!



Quan s'acaben les vacances alguns tornen a la feina com si anessin a la sala de tortures. És cert que el mot treball deriva del llatí tripalium, que era efectivament un instrument de tortura. Però també ens ho podem mirar diferent: m'agrada més el sinònim obra que -si bé habitualment fem servir en l'àmbit de l'art i en el de la construcció- vol dir també feina, "allò en que hom treballa", "aplicació de l'activitat humana a un fi" o el resultat d'aquesta aplicació, la cosa produïda.
M'inclino per aquest concepte perquè la majoria ja no treballem amb la intensitat i la resignació que ho feien els nostres pares o avis: hem assumit que no s'ha de viure per treballar, sinó tan sols treballar per viure; al capitalisme li ha interessat fer-nos consumidors d'oci, l'hedonisme s'ha disparat... I als nostres fills, a més, l'escola els ensenya a ser creatius.
Tanmateix, als temps que corren, convé que no ens oblidem de promoure el valor de l'esforç, perquè em temo que no els regalaran res. Donem exemple de lluita i constància que, com deia la padrina, "obre la porta a la peresa i entrarà a ta casa la pobresa"!

26/8/16

L'atenció


A l'hora de conciliar vides familiar i professional, les mares tenim problemes amb la manca de temps, d'energia... i també amb l'atenció. Si, quan per exemple intentem concentrar-nos en una lectura, els fills ens reclamen, ràpidament l'amígdala envia senyals a través dels circuits subcorticals i... lectura enlaire!
Gràcies en part a això l'èspècie humana va sobreviure a la prehistòria. Però, per sort, la nostra ment va desenvolupar després el neocòrtex, que avui necessitem per comprendre, analitzar i actuar davant la complexa modernitat.
Per tal que les coses vagin bé per a nosaltres i per als nostres descendents de generacions futures, cal que cultivem tres tipus d'atenció: l'autoconsciència, l'atenció als altres (empatia) i el "gran angular" (consciència ampla del món i amb vistes a l'horitzó). Cal també que sapiguem passar al "zoom" quan convingui per enfocar qüestions concretes tot dedicant-hi l'esforç cognitiu de la plena atenció. I això no és fàcil en aquest temps de distraccions, estrès i ansietat produïda per l'excés d'informació. L'autocontrol és la clau.
Deixar la ment en mode relax i que divagui també convé de tant en tant, perquè és aleshores quan pot esdevenir creativa... encara que compte amb la tendència a donar voltes als problemes! L'optimisme també és condició sine qua non de l'eficiència, perquè les emocions interactuen estretament amb l'atenció.
De tot plegat i d'altres qüestions en parla aquest interessant llibre que us recomano.

15/8/16

Temps lliure

Els pares, com a coordinadors i supervisors de l'educació dels fills, hem de gestionar part del seu temps no escolar. Els adults l'organitzem no només en funció dels nostres horaris i calendaris, sinó també tenint en compte els interessos de cada nen/nena i el que pensem que els convé. Per sort hi ha tota mena d'ofertes de lleure educatiu, tant a l'estiu com durant el curs: des dels clàssics casals fins a les colònies i campaments a la muntanya; enmig de la natura, amb cavalls... o a ciutat;  des de les activitats molt organitzades fins espais que respecten el ritme de cada infant.; en català o en anglès; activitats artístiques, d'esportives, etc.
Atenció, però! Cal que una altra part del temps lliure sigui veritablement lliure. Perquè són hores en què la mainada juga, llegeix, crea, s'avorreix, inventa, decideix, divaga... tot plegat tan enriquidor.
I, per cert, no oblidem que cal temps per compartir, amb les amics i amb la família.

30/7/16

Llibertat i justícia


Sempre m'ha preocupat (i ocupat) la justícia. La llibertat és un valor que inequívocament defenso Ara bé, com l'entenia Bakunin: no puc ser veritablement lliure si no ho som tots. 
Perquè un pugui exercir el seu dret, cal que algú altre exerceixi un deure. Aquesta necessària correspondència que ens recordava l'altre dia la T. Forcades, em fa pensar en la imatge dels vasos comunicants. 
Em sembla que faré servir aquesta metàfora a l'aula. Perquè la balança em serveix per referir-me als valors: és just el desequilibri entre drets i deures?, que unes persones tinguin més llibertat que altres? ...Però amb els vasos comunicants podem referir-nos a la contingència, a la realitat no opcional de l'equilibri entre drets i deures.

24/7/16

Rondinar no educa

A casa tenim un vici pèssim: el de rondinar. Miro de lluitar per eradicar-lo. Perquè està vist que no resol res, com tampoc són útils educativament parlant els retrets, les amenaces, els insults ni els sermons.
Aquest llibre, que és un clàssic, m'ha ofert alternatives. Parla d'escolta activa, de reconeixement, de posar nom als sentiments, de descriure el probema, d'ordres rases i curtes, de conseqüències naturals, de resolució conjunta... de responsabilització. El recomano a tota persona educadora que no l'hagi llegit (i treballat, perquè és un llibre amb exercicis).
I, atenció!, que amb els adults de vegades també ho fem, això de rondinar enlloc d'exigir responsabilitats. Penso que no ens hauríem d'oblidar mai de RECONÈIXER a cada ciutadà els seus drets i els seus deures.