26/11/10

Donem-hi la volta!

Hi ha un text de la Sílvia Marty que comença així:
Si em canso de lluitar cada matí per vestir, pentinar i rentar els meus fills, és perquè tinc la fortuna d'ésser a casa amb ells a aquella hora, i no al bell mig d'una retenció de trànsit dins el cotxe o l'autobús.
Si m'enfado perquè el menut aboca la llet del got de vidre i s'embruta tota la samarreta, és perquè està aprenent a esmorzar sol, i ho fa prou bé, ja que alguns dies no li'n cau ni una gota.
Si em treu de polleguera que no vulgui posar-se l'abric i sortir de casa quan hem de fer-ho, és perquè s'ho passen molt bé jugant amb el que el seu pare i jo posem al seu abast, i perquè casa nostra no els cau a sobre...
Algú s'anima a redactar-ne més paràgrafs?

13/11/10

Una lliçó (o és que estic sensible a una qüestió que m'acomplexa)

Sovint, quan veu que m'enfado, l'Anna para i em diu "mama, contenta!"...
Aquest cop se m'estava acabant la paciència davant les marranades de la nena a taula. Veu que m'emprenyo i reacciona: "guaaapa" i em fa una carícia. Llavors em toca el front tot resseguint, amb el dit, les arrugues que hi tinc i fa posat d'enfadada. Ho fa molt bé: fa morros, plega els braços o es posa les mans a la cintura, i arrufa les celles que fa mitja por!
Em temo que m'enfado massa, penso que això és el que m'està dient...


20/10/10

Habituar-se/ deshabituar-se

Ara ens estem adaptant a conviure amb en Mag... Però em temo que, des que neixem (o al menys durant la primera infància), la vida és una constant adaptació als canvis. I és que, ara que hem lograt desfer-nos del llit de baranes (l'Anna ja dorm en un llit normal) i dels biberons (beu la llet amb canya), comença a fer el pipí al vàter... i aviat voldrem que deixi els volquers. També que es "desenganxi" de la pipa (encara que la hi vam acostumar nosaltres) ... Pobres criatures!

2/10/10

Autocrítica

Ja sé que encara és petita... però de vegades em treu de polleguera!
Per exemple quan, menjant, fa certes marranades, coses que li he dit mil vegades que no es fan.
Avui he tingut un mal dia i he abusat de certes estratègies "educatives" que, en realitat, dubto molt que ho siguin. Una: m'adono que sóc una mica histèrica perqùè a la tercera que li repeteixo alguna cosa i no em fa cas li cardo uns crits que no vegis (i després pretenc que demani les coses sense cridar!) Dues: enfadar-me o mostrar-me trista ("si vols que la mama estigui contenta fes...") veig que sol funcionar però esdevé una mena d'odiós xantatge emocional.
L'Anna ha d'aprendre a comportar-se adequadament no pas per por a perdre la bona relació amb la mare, ni tan sols per obtenir la seva aprovació, sinó per... per... No ho sé. Com? Com, a aquesta edat en què encara no pot comprendre que l'acceptació social requereix el compliment d'unes pautes?
Decididament, em calen noves estratègies, bastantes idees i mooolt autocontrol.

"Meu!"

L'Anna ha après a dir la paraula màgica durant aquestes primeres setmanes a l'escola-bressol.
Els homes, veieu, no es deixen guiar pels fets, sinó per les paraules. A la possibilitat de fer aquesta o aquella altra cosa, prefereixen la possibilitat de parlar d'aquest o d'aquell objecte en els termes convinguts per endavant. I aquests termes, que tenen una gran importància per a ells, són els següents: "el meu", "la meva", "els meus"... (TOLSTOI: Història d'un cavall)

8/9/10

Queixar-se o parlar

"Demana ajut quan el necessita; i quan no, també." Això deia de l'Anna l'informe que l'educadora de l'escola-bressol va fer a final de curs. Però jo vaig pensar... "i tu qui ets per jutjar el que és o no una necessitat de l'altre?"
Sigui com sigui, el que intento és que l'Anna aprengui a dir què li passa, a demanar ajuda amb paraules, enlloc de somicar, cridar o ploriquejar (recursos fàcils però poc específics i no acceptats socialment).
Ara bé, sincerament, sóc un bon exemple? Doncs... una cop més, els fills ens fan de mirall: déu n'hi dó si en sóc de rondinarie! Quantes vegades acabo estalviant-me la conversa que caldria amb aquell amb qui m'he enfadat!

25/8/10

Xafogor en temps de crisi

"La crisi" no és només quedar-se sense feina o que t'abaixin el salari; no és tan sols haver de renunciar als capricis i fer números quan vas a plaça. És també una reducció de jornada laboral i sou paradoxalment acompanyada d'un increment de maldecaps; és sentir-se atrapada entre les exigències de l'economia i les de la maternitat... Aquesta situació, quan coincideix amb una tarda de calor tan enganxifosa com la d'avui, en què la nena no dorm, no menja bé, es posa pesadeta... resulta quasi IN-SU-POR-TA-BLE.
Molts sabeu de què parlo, oi?